Publicitat
Publicitat

NEGOCIACIONS NUCLEARS

L’Iran i Occident esgoten el termini sense acord

La desconfiança mútua entre Teheran i Washington fa difícil tancar definitivament el pacte nuclear

Mai, en els últims 36 anys, l’Iran i els Estats Units havien estat tan a prop d’assolir un acord que podria suposar el restabliment de les relacions diplomàtiques entre els dos països. Avui, 30 de juny, finalitza el termini que l’Iran i el G-5 + 1 (EUA, el Regne Unit, França, Rússia, la Xina i Alemanya) es van fixar per arribar a un acord final i definitiu sobre el programa nuclear persa, que permeti garantir a Occident que la República Islàmica no tindrà capacitat, com a mínim durant els pròxims deu anys, de fabricar la bomba atòmica.

La profunda desconfiança existent entre l’Iran i els EUA és a l’arrel de les dificultats que afronten la diplomàcia persa i l’occidental per arribar a un acord. Durant dècades aquests dos països han alimentat un odi mutu que els ha servit per retribuir interessos polítics i econòmics estrictament particulars.

En el cas de Washington, la seva política hostil cap a l’Iran li ha permès justificar un suport incondicional als seus aliats del golf Pèrsic, presentant la República Islàmica com una perillosa amenaça nuclear. Per a Teheran, la necessitat de “resistir” davant de l’enemic nord-americà ha reforçat un règim teocràtic poderós i desafiant que ha sabut consolidar-se tot i els constants esforços per desestabilitzar-lo.

“L’Iran té por que les inspeccions que dugui a terme l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica serveixin als EUA per espiar la seva capacitat militar. A més, per al líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, les inspeccions en instal·lacions militars són una humiliació i suposen una línia vermella insuperable”, explica a l’ARA Houchang Hassan-Yari, professor i expert en defensa de la Royal Military College del Canadà. La raó és, de nou, la suspicàcia que hi ha en el si del règim dels aiatol·làs sobre les veritables intencions de Washington, després d’anys de guerra cibernètica i d’assassinats de científics nuclears. “L’Iran manté una estratègia militar destinada a defensar i preservar el règim enfront de les amenaces externes”, assenyala l’expert.

Tensions internes

Però el govern del moderat Hassan Rouhani, que en campanya electoral va prometre obrir l’Iran al món, no només ha de bregar amb les “excessives demandes” que el G-5 + 1 manté sobre la taula, sinó que ha de fer importants esforços dialèctics per contrarestar les dures crítiques procedents de la línia més dura del règim. La Guàrdia Revolucionària i els clergues més reaccionaris no han escatimat qualificatius per intentar tombar la feina dels negociadors iranians. El seu és un càlcul també electoral: temen que, si s’assoleix l’acord, la població podria votar massivament per opcions moderades o reformistes en les pròximes eleccions legislatives del 2016 i marginar els partits més radicals.

Amb tot això, la població de l’Iran fa mesos que espera impacient l’anunci d’un acord definitiu que acabi amb l’aïllament del país i sanegi l’economia. Però n’hi ha que no són tan optimistes i creuen que tot continuarà igual. Especialment entre la gent jove, que sent una gran frustració per la falta d’oportunitats laborals i de llibertats. El Mustafà té clar que “no canviarà res perquè el govern té un marge de maniobra molt escàs”. “Potser l’economia millorarà, tot i que trigarà a notar-se, però la resta continuarà igual”, opina. En canvi, la Maryan afirma: “L’acord aixecarà l’ànim de la gent i injectarà alegria al país. Espero realment que sigui el canvi definitiu que necessita l’Iran”. Al seu costat, una noia coberta amb xador confia que l’acord “no contamini l’Iran de la cultura i els costums occidentals i posi en perill els valors del islam”. “L’Iran és una república islàmica, i no tenim res a veure amb els valors dels EUA”, conclou.