Publicitat
Publicitat

PRÒXIM ORIENT

L’ONU, encarregada d’impulsar una treva i un procés polític a Síria

Els EUA enviaran un reduït nombre de tropes especials sobre el terreny per donar suport als rebels

Viena va acollir ahir una cimera internacional per trobar una sortida a la guerra de Síria, que des del 2011 ha deixat més de 300.000 morts i gairebé cinc milions de refugiats. A la taula de discussions s’hi van asseure disset delegacions -entre les quals els EUA, Rússia, l’Iran, Turquia, França, el Regne Unit i Alemanya-, que, tot i l’abisme que les separa en el dossier sirià, van voler aferrar-se al que les uneix. Encara que sigui poc.

Va ser així com, al final del dia, van emetre un breu llistat de principis sobre els quals consideren que es pot dibuixar un camí que faci callar les armes a Síria. I van confiar en l’ONU, un actor fins ara incapaç de fer avançar cap acostament, com a impulsor -i garant- d’un procés polític “que porti a una gestió de govern creïble, d’inclusió i no sectari, que haurà d’elaborar una nova Constitució i celebrar eleccions lliures i justes”, segons el text acordat.

No serà el primer cop que l’ONU intentarà una solució per a Síria. Fins a tres mediadors d’aquesta organització ho han intentat -entre ells, el mateix ex secretari general, Kofi Annan- i cap se n’ha sortit. De fet, un d’ells -Lakhdar Brahimi- va reconèixer, en un atac de realisme, que la seva missió era “gairebé impossible”. Però, malgrat tot, a Viena es va encarregar “als [països] participants i a les Nacions Unides explorar les modalitat d’un alto el foc que haurà d’iniciar-se de manera paral·lela al nou procés polític”.

Més enllà d’això, el comunicat evita expressament entrar en un dels punts més polèmics entre les potències mundials: quin ha de ser el futur del president Al-Assad. “És el poble sirià el que ha de decidir sobre la sort d’Al-Assad”, va dir el ministre rus d’Afers Estrangers, Serguei Lavrov. “No hi ha hagut avenços sobre això, tampoc s’esperaven”, va replicar el seu homòleg alemany, Frank-Walter Steinmeier. I si bé el text acordat fixa que l’Estat Islàmic “ha de quedar derrotat”, també queda clar que no és l’únic objectiu a batre, com defensen els EUA i els seus aliats, ja que inclou en l’ofensiva “altres grups terroristes, també els qualificats com a tals pel Consell de Seguretat de l’ONU”.

Que el destí de Síria es juga fora del país s’evidencia en aquesta cimera, on no van ser convidats ni l’oposició ni el règim. Fa anys que els interessos geopolítics han segrestat l’aixecament popular contra el règim dictatorial dels Al-Assad. Els grans actors mundials intervenen en el conflicte d’acord amb els seus interessos, i cap d’ells ho fa en defensa d’una població civil que paga un preu molt car.

Els Estats Units, pel pacte

Obama vol preservar el règim sirià però eleva el to militar

Síria és un dels fracassos més evidents de la política exterior de Barack Obama. Al seu discurs a l’ONU al setembre, el president nord-americà va recordar les atrocitats comeses pel règim sirià contra el poble però va reconèixer que el realisme imposava un “compromís” per a “una transició organitzada que aparti Al-Assad i posi un nou líder”. Aquesta és l’opció ara dels EUA, que, malgrat tot, continuen reforçant el front militar i ahir van anunciar l’enviament d’un grup reduït de forces especials del seu exèrcit a Síria per donar suport als rebels.

Rússia, la moneda de canvi

Putin vol recuperar la iniciativa després de l’Iraq i Líbia

Rússia ha aprofitat l’empantanegament de la guerra de Síria per recuperar la iniciativa internacional. Des de l’inici dels bombardejos russos a Síria per ajudar l’exèrcit d’Al-Assad, Moscou ha volgut donar oxigen al règim i mostrar-se davant dels russos com una potència mundial. Els seus bombardejos colpegen molt més els rebels que lluiten contra el règim que les posicions de l’Estat Islàmic. El seu principal interès a Síria és mantenir la seva base naval de Tartús, l’única que conserva al Mediterrani, i, sobretot, tenir una carta negociadora per al que sí que considera un problema intern: la guerra latent d’Ucraïna.

L’Iran, el gran rehabilitat

El règim dels aiatol·làs torna a l’escena internacional

Després d’anys d’ostracisme, condemnat a l’estatus d’estat pària, l’Iran va tornar a l’escena internacional amb l’acord sobre el seu programa nuclear. Convertit en un actor imprescindible a Síria i l’Iraq, ara que els Estats Units són reticents a tornar a enviar tropes al Pròxim Orient, Teheran defensa el seu únic aliat a la regió, Baixar al-Assad.

L’eix sunnita, a l’espera

Turquia i l’Aràbia Saudita temen les revoltes i l’Iran

Síria és també un dels camps de batalla de la disputa entre l’Aràbia Saudita i l’Iran pel control regional. El que s’etiqueta com la rivalitat entre xiïtes i sunnites és de fet la tensió per l’hegemonia al Pròxim Orient. Els saudites volen aturar la creixent influència de Teheran i per això estan interessats en una transició que faci caure el seu aliat sirià. Els Estats Units han arrossegat Riad a acceptar la presència de l’Iran a les converses. Turquia és el país que ha acollit més refugiats sirians i un dels que han apostat per la caiguda d’Al-Assad, però la qüestió kurda ha marcat la seva política a Síria.

Europa: sense pla

La crisi de refugiats esquerda una UE sense iniciatives

La UE no ha tingut cap paper significatiu fins ara. Les antigues metròpolis, França i la Gran Bretanya, i els països que han patit directament els atacs de l’EI, com Bèlgica, s’han apuntat a l’operació militar encapçalada pels EUA. En molts casos actuen en les zones on s’ha detectat la presència de jihadistes de les seves respectives nacionalitats, per evitar que un dia retornin. Ara, sobrepassada per la crisi de refugiats, Europa busca desesperadament una sortida política.