Publicitat
Publicitat

ESCALFAMENT GLOBAL CIMERA DE PARÍS

L’acord global contra el canvi climàtic penja d’un fil

Només 36 països han presentat compromisos, poc ambiciosos, de reducció d’emissions de cara a París

El lideratge polític contra el canvi climàtic no dóna la talla. Mentre la societat civil i la comunitat científica són cada cop més conscients de la urgència d’actuar contra l’escalfament global, els polítics segueixen mirant cap a una altra banda. Fins ara només 36 dels 193 països que participaran a la cimera de l’ONU a París al desembre ja han entregat els seus compromisos de reducció d’emissions contaminants, tot i que el termini oficial per fer-ho acabava el 31 de març.

La bona notícia és que entre ells hi ha dos dels grans emissors mundials: els 28 països de la Unió Europea, que han enviat els seus compromisos conjuntament, i els Estats Units, a més de Rússia (cinquè emissor mundial, per darrere de la Xina, els EUA, la UE i l’Índia). Però la mala notícia, a més de l’absència d’altres grans emissors com la Xina i l’Índia, és que les contribucions que anuncien els que sí que han fet els deures són encara molt poc ambicioses.

“Hi ha dubtes molt seriosos que amb el que els països estan posant sobre la taula es pugui evitar realment l’augment de dos graus en la temperatura de la Terra”, que és l’objectiu principal de la Cimera de París, subratlla Juan López Uralde, activista mediambiental durant 25 anys i que actualment milita al partit ecologista Equo. Segons López Uralde, el procés cap a París “va amb molt més retard del que anava en el seu dia la Cimera de Copenhaguen” el 2009, l’últim intent fallit d’aconseguir un tractat internacional que superés el de Kyoto.

“Ens la juguem a la pròrroga”

De fet, a més dels compromisos estatals, també queden encara molts punts per desencallar en l’esborrany de tractat que va sortir de la Cimera de Lima, el desembre del 2014. El document té més de 60 pàgines, en què s’inclouen diverses opcions de redactat per a cada punt conflictiu. “És un document tan obert que si s’arriba així al desembre serà impossible arribar a un acord”, com ja va passar el 2009, adverteix el biòleg i consultor ambientalista Frederic Ximeno.

“París és una pròrroga de Copenhaguen, ens l’estem jugant a la pròrroga, i la falta de lideratge polític és escandalós”, afegeix. I és que, tal com remarquen els científics, si aquest any no es tanca un acord, pot ser que ja no siguem a temps d’evitar un augment de la temperatura de la Terra que tindria conseqüències nefastes. “El procés encara no ha descarrilat -diu Ximeno-, però el ritme de les negociacions el pot fer descarrilar”.

Des de les ONG i les entitats de la societat civil involucrades en el procés, però, no es vol donar tot per perdut. “Falten molts compromisos però hem de creure, i en tenim la seguretat, que s’arribarà a un tractat de París que fixi acabar amb les emissions l’any 2050, perquè ja estem veient que no fer res surt molt car”, diu Tatiana Nuño, responsable de canvi climàtic de Greenpeace, una de les ONG que formen la Coalició Clima 21, creada específicament -amb un centenar d’organitzacions civils- per fer pressió en el camí cap a la cimera de l’ONU a París.

Nuño insisteix en el fet positiu que aquest objectiu -el d’emissions zero el 2050- almenys apareix en l’esborrany de tractat (juntament amb altres opcions molt menys ambicioses). Però Ximeno adverteix que políticament és molt més fàcil adquirir compromisos a llarg termini. La dificultat és l’ambició a curt termini. Per això les ONG exigeixen també compromisos concrets de reducció per a cada 5 anys, cosa que ara mateix no és ni sobre la taula.

En el document enviat a l’ONU, la Unió Europea es compromet a reduir (conjuntament) un 40% les seves emissions l’any 2030 respecte del 1990. “És el compromís que ja va aprovar a l’octubre: seguim pensant que és molt poc ambiciós i no s’han mogut gens”, es queixa Nuño. Per a López Uralde també resulta una xifra molt baixa, tenint en compte que la UE sempre ha assumit el rol de lideratge en aquesta lluita.

Però les xifres presentades pels Estats Units són encara més decebedores, perquè el 26%-28% de reducció d’emissions que es comprometen a fer l’any 2025 seria respecte del 2005 i no del 1990, “que hauria de ser l’any de referència”, com establia el Protocol de Kyoto, apunta Uralde. Així, la reducció prevista pel govern de Barack Obama per al 2025 no arriba al 17% respecte de les seves emissions del 1990. Tot i així, Ximeno matisa que comparativament des del 2005 la reducció de la UE i els EUA és similar.

Per la seva banda, Rússia es compromet a reduir entre el 25% i el 30% les emissions l’any 2030 respecte del 1990. “Però el problema de Rússia és la credibilitat, perquè sovint ha acabat fent marxa enrere de compromisos adquirits”, diu Uralde. De fet, el govern de Vladímir Putin està incrementant les prospeccions de gas a l’Àrtic i les inversions en combustibles fòssils.

Finalment, la Xina -avui el país més contaminant- encara no ha formalitzat el seu compromís, fruit d’un acord amb els EUA, d’arribar al pic d’emissions el 2030. “Massa tard i massa poc”, diu Uralde. Però Nuño assenyala un fet positiu: “L’any passat per primer cop la Xina va reduir el seu consum de carbó, cosa que va reduir en un 1% el CO mundial”.