Publicitat
Publicitat

OBITUARI

Lee Kuan Yew, el líder que deixa orfe Singapur

Va convertir l’exenclavament britànic en una illa de prosperitat a l’Àsia sota un règim autoritari

Lee Kuan Yew, pare fundador i primer cap de govern de Singapur, que va transformar aquesta petita illa en un dels països més rics i menys corruptes de l’Àsia, va morir diumenge. Tenia 91 anys.

Lee va ser primer ministre des del 1959, quan Singapur es va independitzar dels britànics, fins que va renunciar al càrrec, el 1990. Fins a l’últim moment va ser una personalitat dominant i un motor en el que ell definia com un oasi del Primer Món en una regió del Tercer Món. El país reflectia l’home: eficient, gens sentimental, incorruptible, amb visió de futur i pragmàtic. “Nosaltres no tenim ideologies”, va dir Lee en una entrevista a The New York Times el 2007. “Funciona? Si funciona, ho intentarem. Si està bé, tirarem endavant. Si això no funciona, provarem una altra cosa”.

El seu lideratge va ser titllat d’autoritari, però la fórmula va tenir èxit. Singapur es va convertir en centre financer i de negocis internacional, respectat per la seva eficiència i el seu baix nivell de corrupció.

Les eleccions del 2011 van marcar la fi de l’era de Lee Kuan Yew, amb una revolta dels votants contra el Partit d’Acció Popular governant. Lee va renunciar al càrrec creat ad hoc de ministre mentor i va passar a segona línia mentre el país explorava les possibilitats d’un govern més compromès amb les llibertats i menys autocràtic.

Des que Singapur es va separar de Malàisia, el 1965 -un procés que Lee definia com el seu “moment d’angoixa”-, el país va encarar la lluita per superar la falta de recursos naturals, un entorn internacional potencialment hostil i una barreja ètnica de xinesos, malais i indis.

Un país “que no havia d’existir”

“Per entendre Singapur i per què és com és, cal començar pel fet que se suposava que no havia d’existir i no podia existir -va dir en l’entrevista el 2007-. Per començar, no tenim els ingredients d’una nació, els factors elementals: una població homogènia, una llengua i una cultura comunes, i un destí comú. La història és molt llarga, jo només hi he posat el meu granet de sorra”.

El seu “model Singapur”, de vegades criticat com un autoritarisme tou, es caracteritzava per un poder centralitzat, un govern net, una política econòmica liberal i la supressió de l’oposició política amb fortes restriccions a la llibertat d’expressió i de reunió, que van crear un clima d’autocensura. El model ha sigut admirat i estudiat pels líders a l’Àsia i ha sigut objecte d’estudis acadèmics.

Cherian George descriu el lideratge de Lee com “una combinació única de carisma i por”. Quan la influència de Lee va començar a decaure, la gran pregunta va ser quan i a quina velocitat podia canviar el seu model en mans de la nova generació. Alguns es van preguntar si aquesta ciutat estat de 5,6 milions d’habitants podria sobreviure.

Lee era un mestre dels “valors asiàtics”, segons els quals qual el bé de la societat preval sobre els drets de les persones, i els ciutadans han de cedir autonomia a un poder paternalista. Generalment passiva en política, la població de Singapur reconeix que està preocupada per mantenir el seu estil de vida, resumit en el que es coneix en anglès com les cinc ces: cash, condo, car, credit card i country club [diners, apartament, cotxe, targeta de crèdit i club].