Publicitat
Publicitat

EL DEBAT POLÍTIC EUROPEU

Una nova fornada de polítics i moviments de protesta s'obren pas contra la crisi i els partits tradicionals

L'esquerra europea creix contra l'austeritat

Les urnes s'han convertit en el termòmetre polític de la crisi. L'austeritat ha fet caure governs, i nous partits i moviments de protesta guanyen pes en el mapa del desencantament polític i econòmic.

Alexis Tsipras és una incògnita. A Brussel·les el temen, però l'esquerra europea ja hi coqueteja obertament. Aquest enginyer de 37 anys assegura que si la seva coalició d'esquerres Syriza guanya les eleccions gregues del 17 de juny el pla d'austeritat que els ha imposat la Unió Europea quedarà en paper mullat. "Tsipras ha emergit com el més creïble de tot el vot de protesta possible en un país on la gent sent que no té gaires alternatives", explica Olaf Cramme, el director del centre Policy Network de Londres. El 80% dels grecs diuen que no volen sortir de l'euro però el seu vot ha reforçat el discurs antiausteritat i ha castigat severament els dos grans partits tradicionals, la conservadora Nova Democràcia i els socialistes del Pasok, que han regit durant dècades la vida política del país. Grècia és l'amplificador d'un fracàs a escala europea.

Un nou discurs
El moviment antiausteritat, entre la protesta i l'antipolítica

El discurs contra la política d'austeritat imposada per una Europa tallada pel patró alemany ha ocupat els carrers i tot l'espectre polític. Les crítiques a la línia dura de la cancellera Angela Merkel van reforçar el candidat socialista François Hollande, que aconseguia la presidència de França després de 17 anys de domini conservador.

En les últimes eleccions municipals italianes, l'humorista blogaire Beppe Grillo va recollir 200.000 vots i va aconseguir col·locar el Moviment Cinc Estrelles, antieuro i antiausteritat, en alguns ajuntaments. Els analistes ho van interpretar com el triomf de l'antipolítica. Pel catedràtic de ciència política de la UB Cesáreo Rodríguez-Aguilera, "antipolítica és una altra manera de fer política". Per aquest politòleg el que hi ha és "un esgotament de la política tradicional de la centredreta i la centreesquerra en unes franges de l'electorat que no volen jugar en aquest sistema". La crisi econòmica ha accelerat aquest procés. El consens polític que ha dissenyat la Unió Europea els últims trenta anys continua sent majoritari però al seu voltant han sorgit noves forces polítiques i moviments de protesta. El nou discurs crític abasta des de l'euroescepticisme furibund de l'extrema dreta fins als que pretenen -com Syriza- girar aquesta UE com un mitjó des de dins.

El fracàs de l'esquerra
La socialdemocràcia no ha sabut construir una alternativa

"L'auge de l'esquerra alternativa és una conseqüència directa del fracàs de la socialdemocràcia", sentencia el director del Policy Network. Els socialdemòcrates "estan immersos en un debat intern profund però no acaben de treure'n les conseqüències", assegura Rodríguez-Aguilera. I a l'hora de buscar responsables, molts apunten cap a la tercera via del laborisme britànic de Tony Blair. "Amb el gir al centre -reflexiona l'analista d'una de les fundacions d'estudis del laborisme, Andrew Harrop- la gent ha tingut la percepció que tots els polítics i que tota la política és igual". Els partits socialdemòcrates "no han sabut articular un model econòmic i social que pogués funcionar en aquest nou món globalitzat i obert", afegeix Olaf Cramme.

La victòria de François Hollande ha fet revifar una socialdemocràcia que feia anys que estava apartada del poder. Dinamarca, Bèlgica, Eslovàquia i Xipre són algunes de les altres excepcions.

Els extrems es toquen
La dreta i l'esquerra radical es disputen el vot de la por

El vot de protesta es juga als extrems. "En els últims deu o quinze anys hi ha hagut una polarització entre els guanyadors i els perdedors de la globalització", considera Cramme. "Abans l'extrema dreta capitalitzava el vot de la por a la immigració i ara l'extrema esquerra ha entrat amb força a la recerca del vot dels que temen la crisi econòmica". Segons el director del Policy Network, "en alguns països hi ha hagut un transvasament de votants de la ultradreta a l'esquerra radical".

Als Països Baixos -on al setembre hi haurà eleccions anticipades perquè les polítiques d'austeritat van fer caure el govern de coalició- els dos únics partits que pugen en intenció de vot a les enquestes són l'extrema dreta de Geert Wilders i el Partit Socialista, a l'esquerra dels socialdemòcrates.

Aquest xoc es personalitza també en el duel entre la líder del Front Nacional francès, Marine Le Pen, i Jean-Luc Mélenchon, del Front d'Esquerres. Tots dos van jugar a ser el tercer en discòrdia en les passades eleccions presidencials i ara mesuren les seves forces cara a cara a la regió del Pas de Calais, on demà es presenten a les eleccions legislatives franceses.

El centre d'anàlisi electoral, l'Ifop, ha estudiat el mapa del vot al Front d'Esquerres i confirma la diversitat d'un electorat que va des dels simpatitzants del partit comunista fins a la nova classe urbana ecologista que els francesos han batejat amb el terme bobo ( bourgeois-bohème ).

Aquests líders dels extrems comparteixen en tots els casos la força de l'oratòria i una personalitat mobilitzadora que busca els decebuts d'aquest món globalitzat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT