L’estabilitat com a problema
L’estabilitat s’ha convertit en la paraula màgica de la Unió Europea. L’objectiu principal i l’excusa inalterable que justifica qualsevol política, qualsevol acord dubtós amb països veïns que violen drets fonamentals, o la no resposta a una demanda interna que pretengui alterar l’ statu quo a la Unió, o que desafiï valors o principis comunitaris. És en pro d’aquesta estabilitat que la UE ha acabat sacrificant el poder que l’havia fet única des de la seva creació: la capacitat de transformació, la vocació de capgirar la relació entre França i Alemanya, la de modernitzar el sud i l’est del continent que aspiraven a integrar-se a la Unió, o els esforços democratitzadors iniciats en països com Ucraïna i Geòrgia quan intentaven desesperadament que les fronteres de la UE i el seu poder transformador s’estenguessin més enllà dels seus límits geogràfics i geopolítics. Però “l’edat de la innocència ha sigut substituïda per una nova era de realisme o de pragmatisme”, sentencia la investigadora del Carnegie Europe Judy Dempsey, i en aquesta mutació la UE ha girat l’esquena al seu vell model “d’exportadora de canvis, valors i democràcia”.
“L’estabilitat és més important per a la Unió Europea que no pas la democràcia”, es lamentava fa mesos un periodista turc davant l’ambivalent relació dels Vint-i-vuit amb el règim de Recep Tayyip Erdogan. La UE necessita estabilitat interna per refer-se d’unes ferides encara obertes: de la crisi econòmica al Brexit, les amenaces terroristes o les pròximes incerteses electorals -per enumerar només les que ara copen el calendari polític comunitari-. Però la UE necessita també estabilitzar el seu entorn més immediat per poder recuperar l’equilibri intern, i això ha acabat redefinint la seva política exterior.
La conseqüència més immediata és una nova doctrina que beu del fracàs d’una política de veïnatge que va quedar totalment superada per les revoltes àrabs iniciades a finals del 2010; que arrossega des de fa temps la incapacitat de poder acollir les antigues repúbliques iugoslaves candidates a la UE amb el ritme i el compromís que reclamen aquests eterns aspirants, i que també és filla de les divisions internes que han erosionat Europa quan un conflicte com el d’Ucraïna ha esclatat just a la seva frontera.
Durant els últims anys la política de veïnatge europea ha sigut reactiva, dominada per la crisi i la “desconstrucció dels paradigmes del passat”, com resumia, fa mesos, la investigadora Nathalie Tocci, assessora de la cap de la diplomàcia de la UE, Federica Mogherini. Després de la constatació de les limitacions europees per canviar la realitat sobre el terreny al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, i amb l’ombra de les divisions internes que provoca la seva relació amb Rússia, Brussel·les va presentar a mitjans de l’any passat una nova estratègia global que opta per la precaució i la modèstia, sense crear expectatives irrealitzables. “Pragmatisme amb principis”, n’han dit.
Aferrar-se a l’estabilitat és la clau de l’instint de supervivència d’una UE en crisi, però ja és hora de preguntar-se si “aquesta capacitat de resistència no s’ha convertit en feblesa quan sembla cada cop més necessari repensar l’arquitectura europea”, escriu Pierre Vimont, un antic alt diplomàtic del Servei d’Acció Exterior de la UE. L’estabilitat per si sola no salvarà el projecte europeu.
