17/06/2012

L'herència de l'oncle americà

3 min
Nens d'una família californiana que viu als afores de la ciutat de Niland.

La pedra angular del somni americà és comprar-se una casa. I mentre firmen la hipoteca, Mr. o Mrs. Smith van tornant el crèdit de la carrera universitària, comencen a estalviar per a la carrera dels fills, van fent un raconet per al pla de pensions, tiren de targeta intentant no saltar-se cap pagament mensual, no fos cas que els degradessin el nivell de crèdit, paguen l'assegurança mèdica i preguen a Déu que ningú de la família es posi tan malalt com per haver de fondre els estalvis en tractaments mèdics. T'ho expliquen el primer dia que observes que a les cases dels veïns no els aniria malament una mica de drap de la pols: els nord-americans tenen altres prioritats abans que la dona de fer feines, i que vingui un cop al mes (o cada dos mesos, depèn de la resistència als àcars i al desordre de xancletes, botes i sabatilles amuntegades darrere la porta de la casa) ja n'hi ha prou.

Neta o bruta, la casa és el seu veritable pla de pensions, perquè, si cal, se la vendran i en podran comprar una altra de més gran o anar-se'n a Florida, o un pis amb porter les 24 hores.

Però, per si Mr. o Mrs. Smith encara no ho havien notat, quan es va punxar la bombolla immobiliària, es va punxar una part del somni. L'enquesta triennal de Finances del Consumidor de la Reserva Federal ha indicat aquesta setmana que les famílies nord-americanes han perdut vora un 40% del seu patrimoni entre 2007 i 2010 a causa, principalment, de la ràpida caiguda del preu de l'habitatge. El 2007 el patrimoni mitjà familiar era de 246.000 dòlars. Tres anys més tard, no arriba a 175.000. I el que encara és pitjor: l'ingrés mitjà familiar era de 49.600 dòlars el 2007, i va caure fins als 45.800 el 2010. Per primera vegada en l'enquesta, les famílies deuen més en crèdits pels estudis que per comprar-se un cotxe. En resum, els nord-americans han perdut la riquesa acumulada en divuit anys, i han tornat a uns nivells de començaments dels noranta.

Ja s'entén que un país que tot el dia calcula no està del millor humor per reelegir president. Per això, Obama se la va jugar dijous en un discurs a una sola carta: l'herència rebuda. La idea és que la crisi no va començar el 2008, sinó que el desastre ve del 2000, amb dues guerres pagades a crèdit, desregulacions que van portar a les subprimes i a Lehman Brothers, i rebaixes d'impostos als rics i a les petrolieres que van fer més gran el forat del dèficit. Vista la taxa d'atur, el missatge és que amb tres anys i mig d'Obama no se n'esborren vuit de Bush. I que, precisament, les idees econòmiques de Romney són les de Bush.

El vot hispà

I quan els experts encara estaven estudiant el concepte de la dècada calamitosa , Obama va anunciar l'ordre executiva que evitarà que menors de 30 anys sense papers siguin deportats. No és la reforma migratòria que no ha sabut o pogut negociar al Congrés. No és el passaport, ni el dret a vot. És poder treballar legalment, o sigui, el dret a no ser explotat i a viure sense por.

Als EUA hi ha un milió i mig de joves que van entrar al país amb els seus pares, joves que no han tornat mai més al seu Mèxic, Guatemala o Hondures natal, que ja no sempre dominen el castellà i que cada matí han recitat el jurament a la bandera de les barres i estrelles en començar les classes a l'escola pública.

La decisió d'Obama li assegura el vot hispà, situa Romney lluny dels nous americans, supera el bloqueig partidista del Congrés i recús parcialment l'ànima de l'Amèrica país d'immigrants. Però a la dreta de la por als nous temps, l'ordre presidencial no li ha semblat bé perquè, en un moment d'atur, obliga els americans legals a competir contra més gent per un lloc de feina. La classe mitjana americana s'ha empobrit i està enfadada amb Washington i amb el món.

stats