Publicitat
Publicitat

L'heroi era un home tranquil

Neil Armstrong ha mort aquesta nit, tot i que la matinada del 21 de juliol del 1969 va esdevenir immortal. En aquella època, els nens volíem ser astronautes i anar vestits de platejat, i ens sabíem els seus noms com si fossin futbolistes: Armstrong, Aldrin i Collins. Eren rossos, guapos, joves. Es jugaven la vida per un sou equivalent al de pilot militar, a bord de naus precàries, equipades amb menys tecnologia que la que ara hi ha en qualsevol telèfon mòbil. Els Estats Units tenien molta pressa per guanyar la Unió Soviètica. El president Kennedy havia promès el 1961 que, abans d'acabar la dècada, la NASA posaria un home a la Lluna. Aldrin volia ser el primer, però van triar Armstrong per la veterania i, sobretot, perquè tenia poc ego, autocontrol i confiança en ell mateix. Va posar els peus a la Lluna, i amb ell tota la humanitat, però sempre va declarar que s'ho va prendre com una missió, sense pensar en posteritats. Després de la rebuda triomfal, va desaparèixer, discret com sempre. Fins ahir. El 2009, quan va ser el 40è aniversari de l'aterratge lunar, no va anar al Museu de l'Aire i de l'Espai de Washington, allà on hi ha exposat l'Eagle, mentre que Aldrin gaudia fent-se fotos amb la cua d'admiradors que li demanaven una firma. Armstrong va limitar-se a anar a la Casa Blanca, on va rebre una medalla més, de mans d'Obama. Temps enrere va declarar al Christian Science Monitor : "El que jo realment volia ser, amb tota honestedat, era el primer home que tornava de la Lluna".

PUBLICITAT
PUBLICITAT