Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

L'home que abraçava la seva dona

Pronòstic Els demòcrates sabien que guanyarien. A primera hora del matí de dimarts, quan Obama es va llevar en una boirosa Chicago i encara no estaven obertes les urnes de la costa del Pacífic, un periodista va preguntar a un contacte en un 'swing state' si serien 290 delegats per al president. Al cap d'uns minuts, l'SMS de tornada deia: "290? I potser seran 303"

Van ser 303 encara fins ahir dissabte, quan per fi l'estat de Florida es va dignar a acabar de comptar els vots sense que al seu governador, el republicà Rick Scott, li faci una especial vergonya ser la riota del país. Al final, han estat 332 per a Obama. Fins i tot Florida es va decantar per ell.

El cas és que la campanya del president va arribar al dia 6 amb una raonable seguretat en la victòria, i Mitt Romney... també. Creia que estava a tocar de complir el somni que feia set anys que perseguia i al qual el seu pare també havia aspirat el 1968. Al cap i a la fi, les enquestes parlaven d'empat i en els darrers mítings es respirava entusiasme.

Però ara sabem que la confiança dels demòcrates tenia fonaments més científics. Obama va construir la victòria amb quatre fortaleses, que vistes ara són molt evidents: millor candidat, millor campanya, millor missatge, millor partit.

En canvi, Romney i els republicans creien que la vacil·lant marxa de l'economia derrotaria Obama només bufant una mica fort. I, en el fons, sempre van considerar que Obama no representava els valors de l'Amèrica de sempre, aquella que Sarah Palin invocava parlant de Joe Six Pack, el treballador de coll blau que compra les cerveses de sis en sis quan surt de cobrar la setmanada.

Aquest és el secret de la campanya: ha guanyat qui millor ha connectat amb els valors de l'Amèrica d'avui. Per als republicans, l'Amèrica de sempre ja és la d'ahir. Avui no és possible abraçar tot el país sense reconèixer el dret de la dona a decidir la seva pròpia salut reproductiva, el matrimoni homosexual, un accés menys onerós a l'educació superior i la sanitat, el canvi climàtic, les noves minories, la lluita per la supervivència de les classes mitjanes.

Per descomptat, els republicans representen una part de l'Amèrica real. A Romney l'ha votat gairebé el 48% de l'electorat, però ha estat, a grans trets, una Amèrica més gran de 45 anys, blanca i casada, masculina i amoïnada pel dèficit. La d'Obama ha estat més mestissa, més jove, la modern family preocupada per la sanitat, que representa la nova normalitat del país.

Els hispans, una força electoral de creixent influència, s'han decantat per Obama 71 a 27. Per a ells, el seu missatge de reforma sanitària i permís de treball per als indocumentats nascuts als EUA o portats pels seus pares quan eren menors ha sonat a la resposta que esperaven als seus problemes o, com diuen a Puerto Rico, a " arroz y habichuelas ". El trickle down de Romney era una promesa de prosperitat massa llunyana. I això que el col·lectiu hispà és tan creient i treballador com un granger d'Iowa, votant republicà de tota la vida. Però els conservadors els han ignorat.

El partit demòcrata ha fet pinya al voltant del president. La Convenció de Charlotte va ser un brillant exercici d'entusiasmada disciplina. El microtargeting i els mítings de Bill Clinton han estat armes poderoses. I Obama ha fet la resta.

La barreja de la nova Amèrica

Els EUA tenen de president un professor de dret constitucional que no vacil·la a enviar drones a matar presumptes terroristes i en nom del qual les teles dels swing states van plenes d'anuncis negatius per a Romney. Però en la seva conducta pública s'hi aprecien senyals de respecte a la intel·ligència de l'oient, reconeixement pel diferent, comprensió de la complexitat, límit a la demagògia, consciència plena de l'honorabilitat del càrrec i recerca del benestar col·lectiu. En la seva pell hi ha la barreja de la nova Amèrica. I en la fotografia que va enviar la nit del 6 de novembre, amb el lacònic Four more years , abraçat a la seva dona, amb els ulls tancats de felicitat, hom hi creu veure la veritat d'un home de 51 anys que mai no va tenir família fins que no va construir la seva i per a qui res, ni la reelecció, no ha estat mai fàcil.