Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L’EST

Memòria d'Ivan Djuric

Amb Ivan Djuric hi vaig parlar el matí del 15 de maig del 1991, ara ha fet 25 anys, mentre la presidència col·legiada iugoslava es col·lapsava i el país es trencava. No m’esperava trobar tanta lucidesa, valentia i humilitat enmig d’una situació que només donava senyals d’odi i violència. Ivan Djuric tenia 44 anys, era historiador per la Universitat de París, especialitzat en història bizantina. S’havia presentat a les eleccions presidencials sèrbies de desembre del 1990 -les primeres pluripartidistes, però no pas lliures- encapçalant una candidatura liberal-reformista. El seu principal soci era el llavors encara primer ministre iugoslau Ante Markovic, un intel·lectual croat tan irreductiblement federalista com Djuric que es negava a tirar la tovallola tot i les profundes esquerdes que travessaven l’estat iugoslau.

Aquelles eleccions sèrbies de desembre del 1990 van ser el mecanisme pel qual Slobodan Milosevic es va apoderar de l’aparell de l’estat enfilat en una onada de nacionalisme etnicista. Djuric i Markovic treien forces d’on no n’hi havia per barrar el pas a una guerra civil que inevitablement esclataria al cap d’un mes i mig. Tots dos feien estèrils crides a Brussel·les, que s’ho mirava tot sense sentir-se concernida. I la miopia que es respirava entre els buròcrates i polítics comunitaris enviats a l’agonitzant Iugoslàvia exasperava Ivan Djuric.

Aquell matí, a Belgrad, analitzava la situació i alhora plantejava les sortides que ell encara volia creure possibles: “A Sèrbia s’han utilitzat per primera vegada els sentiments nacionals per mantenir un govern totalitari. I va ser un exemple que després han imitat les altres Repúbliques, especialment Croàcia […]. Si les coses es volen arreglar, s’haurien de començar a fer al revés de com diuen altres: primer ens hauríem de posar d’acord sobre el contingut de la futura Iugoslàvia i només després donar un nom a aquest contingut […]. Necessitem, sense perdre més temps, que la Comunitat Europea intervingui i faci de mediadora enèrgica fins a arribar a una acord pacífic que garanteixi un marc federal o confederal mitjançant unes eleccions democràtiques conjuntes. Si no: preparem-nos”.

El 25 de juny l’exèrcit iugoslau dirigit per Milosevic va intentar impedir inútilment la independència d’Eslovènia, però tot seguit va ocupar regions de Croàcia. Quan el 1992 es va llançar sobre Bòsnia-Hercegovina, Ivan Djuric ja havia decidit exiliar-se a París, i des del seu Moviment per les Llibertats Democràtiques intentava teixir alguna esperança. Només rebria bones paraules i alguna invitació protocol·lària. A ningú de Brussel·les, de la Comunitat Europea o de l’OTAN no li importava què digués o què escrivís aquell historiador serbi que abans de l’esclat s’havia dedicat a fer de corcó amb les seves advertències.

Fins a la seva mort el 1997, acabats de complir el 50 anys, Ivan Djuric no va deixar de “molestar” ni d’assenyalar els culpables, els còmplices i els encobridors del drama iugoslau. Tant els de Belgrad com els de Zagreb i Brussel·les. El diari espanyol El País va publicar alguns dels seus articles, entre els quals destaca “Massa tard per a la vergonya”, del juliol del 1995, en què Djuric plora impotent la matança de Srebrenica.

Aquell matí de maig del 1991 a Belgrad, un cop enregistrada l’entrevista, i mentre l’equip de TV3 recollíem els estris, Ivan Djuric no va poder evitar, ja off the record, fer un comentari final, clar i directe: “Com pot ser que el vostre primer ministre -referint-se a Felipe González- ens digui que el nostre és un afer intern i que ens calmem i que organitzem unes eleccions federals després de l’estiu? L’estiu? Però si no hi arribarem, a l’estiu!”.