Publicitat
Publicitat

NEGOCIACIONS A VIENA

Nervis a l’Iran a l’espera de la fumata blanca

Teheran confia que l’acord nuclear amb Occident posi fi a anys de sancions

L’esperat i imminent acord entre l’Iran i les potències occidentals manté els iranians amb el cor encongit. Un fracàs de les negociacions suposaria un cop mortal per a una societat que anhela desesperada que la seva vida millori. Tot i el secretisme amb què l’Iran i el G-5 +1 (els Estats Units, el Regne Unit, França, Rússia, la Xina i Alemanya) condueix les negociacions, fa setmanes que les parts estan fent ingents esforços per aconseguir arribar a un consens final i definitiu que garanteixi que la República Islàmica no tindrà capacitat, com a mínim durant una dècada, de fabricar la bomba atòmica.

Ahir a la tarda oficials iranians van anunciar a la premsa que havien arribat a un acord per “cooperar” amb l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) per demostrar que el programa nuclear persa no té una dimensió militar, tal com sospita Occident. Tot i que l’Iran ho nega de manera reiterada i afirma que l’activitat atòmica que porta a terme només té finalitats civils, les potències exigeixen poder accedir a les bases militars del país.

Aquesta demanda ha sigut un dels obstacles més importants dels últims dies, ja que per a l’Iran constitueix una línia vermella infranquejable. Però la possibilitat que les parts hagin trobat la manera de solucionar aquest escull sense rebaixar la sobirania del país suposaria un avenç molt significatiu. Resolta aquesta qüestió, com i quan s’aixecaran les sancions contra l’Iran és un altre dels temes feixucs amb el qual les parts segueixen treballant.

Esperances

A molts quilòmetres d’Europa, als carrers de la bulliciosa Teheran no es parla de res més. Els iranians viuen aquests dies enganxats a la televisió, esperant la notícia que anunciï un acord que serà històric. El pacte retornarà l’Iran a la comunitat internacional, dispararà els intercanvis comercials i molt probablement potenciarà el turisme i les relacions del país amb l’exterior. Fa anys que la ciutadania viu ofegada pels efectes de les sancions.

Tot i que l’Iran té una de les taxes d’universitaris més alta del món, els joves del país tenen moltes dificultats per trobar una feina a l’altura de la seva preparació acadèmica. La Nasrin, de 26 anys i estudiant d’un màster en gestió empresarial, treballa durant el mes del Ramadà al restaurant familiar, ubicat a la ciutat portuària de Rasht, vora el mar Caspi. Confiava que, com cada any, amb l’arribada de la nit els clients s’amuntegarien fent cua davant l’establiment. “Aquest any no ve quasi ningú. No sé com podré pagar el màster l’any que ve. La gent no té diners. Espero que l’acord nuclear posi fi a aquesta maleïda situació econòmica”, expressa amb profunda preocupació.

Vot pel canvi

Fa dos anys els iranians van votar canvi. Volien deixar enrere vuit anys d’obscuritat, corrupció i retrocés econòmic en mans de l’ultraconservador Mahmud Ahmadinejad. En aquest temps, si hi ha alguna cosa que la població aplaudeix de la gestió de l’actual president, Hassan Rouhani, no és la millora de l’economia o la relaxació de les restriccions socials, ni tampoc l’augment de llibertat a les xarxes socials, promeses encara per complir. El que els iranians valoren són els esforços del nou executiu per intentar aconseguir un acord que podria capgirar les vides d’una població que se sent atrapada. “Com a jove em resulta molt dur viure cada dia amb un sentiment tan gran de frustració”, confessa el Nima, llicenciat en arts gràfiques a l’atur. Reconeix que els seus amics i ell veuen en l’acord nuclear una escletxa d’esperança. Els negociadors s’han fixat el 7 de juliol com la nova data límit per poder anunciar l’esperada fumata blanca.