Nicola Sturgeon eclipsa David Cameron i Ed Miliband
La líder nacionalista escocesa és la revelació d’aquests comicis
LondresNingú augurava a Nicola Sturgeon cap protagonisme en aquesta campanya. Les eleccions havien de disputar-les David Cameron i Ed Miliband, però després d’un mes de campanya tot ha canviat. Sturgeon s’ha convertit en la gran revelació i Cameron i Miliband han perdut pistonada. David Cameron està sembrant dubtes com a líder al seu propi partit. Alguns empresaris donants dels tories l’han criticat públicament aquesta setmana per la “poca energia” que està posant en els comicis i han apuntat el carismàtic i excèntric Boris Johnson, actual alcalde de Londres, com a successor.
En el seu moment, Cameron, de 49 anys, es va autodefinir com “l’hereu de Blair” per la seva voluntat de transformar el seu partit com va fer Blair en el seu moment amb el Nou Laborisme. Educat a Eton i Oxford ha sigut titllat d’elitista perquè els homes més importants del seu govern, entre ells George Osborne, ministre de Finances i la seva mà dreta, van ser companys seus a Eton. Amb un missatge renovador i un esplèndid discurs de clausura del congrés conservador, el 2005 va ser escollit líder del partit amb només 39 anys i el 2010 es convertia en un dels primers ministres més joves. Casat amb una aristòcrata, Samantha Cameron, ha tingut 4 fills -el més gran va morir el 2009.
El gran rival de Cameron és el líder laborista Ed Miliband, de 45 anys, que arriba a les seves primeres eleccions tot i haver sigut 5 anys líder del partit, des que va ser escollit el 2010 després d’una lluita fratricida amb el seu germà David, considerat successor natural de Blair. Ed va guanyar i el seu germà es va retirar de la política. És fill d’immigrants jueus polonesos que es van escapar de l’Holocaust. La seva mare va ser una activista pels drets humans i el seu pare un acadèmic marxista. Va estudiar a Oxford i va pujar dins del partit amb Brown com a primer ministre, per convertir-se en el seu successor. Els seus detractors li retreuen no haver sabut aprofitar cinc anys de crisi i retallades per consolidar el seu lideratge.
“Miliband tenia un problema molt greu per articular discursos i relacionar-se amb el públic -explica a l’ARA la politòloga britànica Kate Jenkins-. Crec que és molt millor ara que fa un mes perquè mira als ulls i parla millor, tot i que encara ha de millorar”. Amb Cameron, Jenkins creu que passa tot el contrari i que ha anat de més a menys. “Se’l veu com un polític avorrit. El problema és que l’han protegit massa. El més interessant d’una campanya és trobar-se amb gent del carrer i xerrar amb ells i a Cameron no l’hi han permès. Si ho fes, transformaria la seva imatge”, diu.
Jenkis té una opinió molt diferent de Sturgeon. “Crec que l’efecte Nicola Sturgeon ha sigut increïble -comenta-. És molt més interessant que els altres. És articulada i clara i la gent vol polítics així. Ella és una novetat, aire fresc, una cara nova i això és el que busca la gent. Potser no agrada la proposta de l’SNP però sí que agrada ella”.
La influència negativa de Thatcher
Nicola Sturgeon, de 44 anys, és la més petita de tres germans, filla d’un electricista i d’una regidora de l’SNP. Casada i sense fills. Va estudiar dret i va treballar com a advocada. Membre de l’SNP des dels 16 anys, va succeir Salmond quan aquest va dimitir després de perdre el referèndum d’independència. S’ha declarat admiradora de la sèrie de televisió Bergen, en què la protagonista es converteix en primera ministra a Dinamarca. La seva vida ha seguit aquest guió. Explica que Margaret Thatcher la va influir negativament per totes les injustícies socials que va crear.
La sorprenent pujada dels nacionalistes escocesos contrasta amb la davallada del soci de Cameron els últims 5 anys, Nick Clegg, de 48 anys i líder del partit liberaldemòcrata des del 2007, que va desenvolupar part de la seva carrera com a membre del Parlament Europeu. Afable i conciliador, amb un bon discurs, sovint se’l veu com un polític dèbil. També contrasta amb la figura de Nigel Farage, ex- tory que va crear el Ukip després que el Regne Unit firmes el Tractat de Maastricht i que s’oposa a la immigració i a Europa.
