Publicitat
Publicitat

CATÀSTROFE A ITÀLIA

“Només un miracle ens tornarà amb vida els amics”

Renzi declara l’estat d’emergència i promet 50 milions en ajudes

El dolor i la ràbia es barregen a l’epicentre del terratrèmol, que dimecres a la matinada va sacsejar el centre d’Itàlia i ha devastat pobles sencers. Els equips de rescat continuaven ahir treballant sense parar, conscients que els quatre dies que han passat des de la primera sotragada i el miler de rèpliques posteriors fan gairebé impossible trobar supervivents. Gairebé des del primer dia que sota la runa només es troben cadàvers. Fins ahir el balanç encara provisional de la tragèdia ascendia a 278 morts i més de 360 ferits. Al voltant d’Accumoli, una localitat dels Apenins, s’ha obert un esvoranc de 25 quilòmetres i el nivell del terreny s’ha reduït en 20 centímetres, segons les imatges i les dades captades per un satèl·lit japonès.

“Només un miracle pot tornar-nos els nostres amics amb vida, però encara cavem perquè encara hi ha molts desapareguts”, confessava Sergio Pirozzi, l’afligit alcalde d’Amatrice, que ha vist com en qüestió de segons gairebé tot el poble va quedar reduït a tones i tones de runa, mentre la població es pregunta indignada on han anat a parar les partides de diners públics destinades, en teoria, a enfortir els edificis de l’àrea per evitar el que ha tornat a passar. A Pescara del Tronto les excavadores i els bombers ja han marxat perquè ja han localitzat tots els desapareguts. “No sabem, i potser mai ho sabrem, si el número de desapareguts que pensem que hi havia correspon al número de persones sota els edificis enderrocats”, afirmava Paolo Cortelli, un dels membres dels equips de rescat, abans de deixar la zona afectada i tornar a la seva base després de torns inacabables.

El govern de Matteo Renzi ha decretat l’estat d’emergència i ha anunciat una primera partida de 50 milions d’euros per ajudar els damnificats. Avui es farà a la petita localitat d’Ascoli Piceno un funeral d’estat per a 40 víctimes, en un dia de dol nacional en què les banderes onejaran a mig pal. El dolor i les llàgrimes per les vides perdudes es transformen, a mesura que passen les hores, en ràbia i indignació.

Fora del focus mediàtic

La queixa generalitzada és que Itàlia no ha après la lliçó dels altres terratrèmols, com el més recent de L’Aquila de l’abril del 2009, que també va devastar-ho tot i va causar 300 morts. Vistes les imatges, més semblants a un escenari bèl·lic que a una localitat d’un país ric, el sentiment comú és que s’han perdut anys i diners i no s’ha pogut evitar una altra tragèdia. Ni l’hospital d’Amatrice s’ha salvat de les destrosses i les contínues rèpliques que han anat succeint el sisme han acabat deixant impracticables carreteres i ponts, cosa que dificulta encara més la vida dels habitants i les tasques de desenrunament.

És cert que, a diferència de la lentitud de l’administració de Silvio Berlusconi l’any 2009, l’equip de Renzi ha sigut ràpid en la resposta d’ajuda als milers de damnificats. Però el temor ben viu és que, un cop s’apagui el focus mediàtic i també marxin els periodistes de mig món que han arribat fins a l’epicentre del terratrèmol, les autoritats es relaxin i les promeses quedin en això, només promeses. El govern va enviar un missatge de tranquil·litat i va afirmar que la reconstrucció de les localitats afectades serà la màxima prioritat. En aquest sentit, un portaveu va assenyalar que “els centres habitats tornaran a ser com eren, mantenint intactes la tradició i les arrels, però això sí, molt més segurs”.

Però fins que això no arribi hi ha un mentrestant. A Amatrice, una de les localitats més afectades, l’alcalde ha implorat rapidesa per poder reubicar els veïns, però també té clar que hi ha d’haver un retorn. “La gent vol quedar-se a prop del poble, per seguir, perquè la gent vol ser aquí, vol continuar tenint el sentiment de pertànyer a un poble i a una comunitat”, va indicar Pirozzi. “No vull, i ho compartim tots, que es faci un barri gueto” als afores, com va passar a L’Aquila. Tècnics municipals ja han començat a localitzar terrenys pròxims per instal·lar cases provisionals, de fusta, a l’estil alpí, per acollir els veïns que s’han quedat sense sostre.