OBSERVATORI DE L’ÀFRICA

L’oportunitat perduda d’Obama a l’Àfrica

La visita d’Obama a l’Àfrica amb parlament inclòs a la seu de la Unió Africana era una bona oportunitat per demanar perdó pels desastres que han comès al continent els EUA -almenys- les últimes dècades. Demanar perdó i rectificar unes polítiques que han prioritzat el benefici econòmic de la primera potència mundial per sobre del benestar dels africans, de manera que la llibertat comercial de les grans empreses d’explotació de recursos, la indústria de la guerra i els fons d’inversió s’ha imposat com una maledicció, i s’ha sacrificat la possibilitat de construir democràcies sobiranes i fomentar els drets humans, la pau i el progrés.

Resulta xocant i causa malestar constatar que Obama és capaç de passejar-se per països “aliats” completament corromputs fent discursos paternalistes de democràcia -amb més humor que convicció, és a dir, amb un gran cinisme no dissimulat- quan la seva agenda real no preveu en absolut la possibilitat d’ajudar a reconduir aquests països cap a la democràcia i la pau. Aquest camí d’esperança voldria dir -cosa que no hem sentit- canviar la lamentable desorientació de la guerra contra el terrorisme i, encara més important -perquè és l’aliment que engreixa aquest desordre i barbàrie-, canviar les polítiques comercials per posar-les al servei del benefici social.

Falta una visió realista

Encara que la premsa lloï i reculli les amables amonestacions sobre democràcia, drets de la dona i reformes constitucionals que converteixen presidents en emperadors fins a la mort, el cert és que ha faltat en aquesta visita a una de les regions que més pateixen del món -Somàlia viu sense estat des de fa… 26 anys!- una visió realista sobre la història, el futur, així com les responsabilitats i els compromisos per corregir-ho tot plegat. Era una bona oportunitat perquè almenys la premsa fes un esforç per parlar-ne seriosament, però, una vegada més, no s’ha aprofitat: les anècdotes i la propaganda ja fa temps que s’han convertit en la informació de portada i, avui, la història, fins i tot la història de la setmana passada, té una presència en la crònica del present més prima que la pota d’un punt i coma.

Quan, al final de la Guerra Freda, els EUA van intervenir a Somàlia fent el paper de policia del món, hi va haver un moment en què es va pensar que començava una nova era marcada per aquest gran anhel de democràcia. Aviat, però, es va demostrar un fiasco i, com va dir amb molta sinceritat Clinton en retirar les tropes de Somàlia, els nord-americans van decidir que mai més intervindrien en un lloc del món si no era pels seus propis interessos. I va venir Ruanda. I la guerra del Congo. I a Somàlia, quan la mateixa societat civil provava de construir un espai polític contra els senyors de la guerra, els EUA els van llançar en contra -en nom de la lluita antiterrorista- els exèrcits etíops. I va passar la desgràcia que avui no hi ha manera d’aturar. I es va independitzar el Sudan del Sud amb gran alegria occidental -una victòria contra l’islam-, i més corrupció, més guerra, més negocis. Només cal pujar en un d’aquests vaixells de la mort que naveguen pel Mediterrani i preguntar la nacionalitat dels fugitius per saber en què consisteixen les bondats d’Obama l’Africà i els seus amics i aliats a l’Àfrica: somalis, eritreus, etíops, sirians, afganesos, iemenites… Però es veu que tota aquesta gent ni suma ni resta en el registre global del creixement econòmic inhumà.