Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L’ÀFRICA

Obiang i la maleta dels diners

El gest contrariat, amenaçador, del director del diari Abc, Bieito Rubido, dirigit al periodista i xòuman de la La Sexta Fernando González, àlies Gonzo, ha tingut un ressò notable a les xarxes socials. Pel que sembla, Gonzo pretenia que Rubido li signés un autògraf al suplement que el diari va encartar fa unes setmanes publicitant les meravelles de Guinea Equatorial i les bondats del dictador Teodoro Obiang, l’home que dirigeix el país des del 1979.

Gonzo aborda Bieito Rubido a l’entrada d’un dinar celebrat pel diari, però el director s’escapoleix escales amunt fins que, emprenyat, s’encara al seu perseguidor i amb una mà tapa l’objectiu amb què l’està filmant, encegant l’ull de la càmera. El suplement porta com a títol l’imaginatiu lema Guinea Ecuatorial, un motor en movimiento i no és la primera vegada que un diari espanyol para la mà per agafar un grapat de diners de la caixa inflada pel negoci del petroli de la dictadura corrupta i criminal d’Obiang. L’estiu passat el diari El Mundo -que és un diari amb sentit de l’oportunitat- s’avançava a l’ Abc amb un suplement similar, en què el dictador s’esplaiava a gust manifestant la seva predilecció per Espanya com un bon lloc per fer negocis.

No fa ni una dècada Obiang era al nostre país un empestat. Els crims comesos per la seva dictadura resultaven tan inacceptables com l’enriquiment desmesurat de la seva família i del seu entorn. A poc a poc, però, l’empestat Obiang, l’home amb les mans tacades de sang, ha anat blanquejant amb molta paciència el rebuig que provocava fins a aconseguir girar la truita i ser ell la persona davant la qual s’inclinen aquells que pretenien ignorar-lo, humiliar-lo, rebaixar-lo. El seu secret és molt senzill: la maleta dels diners. La seva perseverança l’alimentava un argument de pes: la percepció adquirida amb l’experiència segons la qual alguns dels dirigents occidentals que s’acostumen a omplir la boca de paraules boniques -llibertat, democràcia...- tenen un punt d’inflexió, el que marca els zeros dels bitllets que hi ha dins de la maleta dels calés. En aquest sentit, Obiang ha sabut flairar l’enveja que suscita i auscultar a la perfecció els nous temps d’Europa, la desorientada, la que presenta descosits en totes les costures dels seus principis.

La seqüència de la conversió

Hi ha una seqüència d’aquesta conversió, d’aquesta inclinació de cap i obertura de butxaques amb els pantalons abaixats fins als turmells, que sembla feta per un àngel de l’apocalipsi. Heus aquí un petit resum: el 2006 Obiang viatja a Madrid, té intenció de visitar el Congrés, però la junta de portaveus s’hi nega i el diputat socialista José Laborda, molest, escriu un article infame en què argumenta que si no fem nosaltres els negocis amb Guinea, els faran uns altres. Tres anys després, Moratinos com a ministre d’Exteriors i Fraga Iribarne visiten Malabo. Passen dos anys i Bono viatja a Guinea com a president del Congrés, es fotografia amb Obiang i diu: “Són més coses les que ens uneixen que les que ens separen”. L’acompanya un grup de diputats, entre els quals hi ha Duran i Lleida. El novembre del 2013 la roja fa escala a Malabo per jugar un partit de futbol que es converteix en un gran èxit publicitari del dictador. Entremig Julio Iglesias hi fa el seu concert; Bono i Moratinos, ja convertits en lobistes privats, orienten els negocis amb el dictador. El 2014 Obiang ve als funerals de Suárez i la cosa s’accelera, sense cap mena de vergonya: l’estiu passat el president Rajoy visita Malabo, Zapatero hi va una setmana després acompanyat del lobista en cap Bono... i així, l’un darrere l’altre.