El Pakistan, l’única perla de la Xina
Fa dos mesos el primer ministre pakistanès, Nawaz Sharif, va reobrir la carretera que uneix el Pakistan amb la Xina, coneguda com l’Autopista del Karakorum. Es tracta d’una obra mestra de l’enginyeria xinesa de més de 1.200 km de longitud amb punts de més de 4.600 m d’altitud. Connecta la ciutat uigur de Kashgar amb Islamabad. Fa cinc anys, un esllavissament de terra al nord de la ciutat pakistanesa de Gilgit va provocar la formació d’un llac de més de 10 km que va inundar la carretera. Després d’intents infructuosos de reconstruir-la vorejant el llac, els xinesos han acabat perforant cinc túnels de més de 7 km de llarg per travessar directament les muntanyes. L’interès de la Xina en aquesta via de comunicació rau en el fet que l’Autopista del Karakorum és una de les peces que componen el projecte d’infraestructures més ambiciós de la Xina a l’Àsia: el Corredor Econòmic Xina-Pakistan.
Un projecte de grans dimensions
Es tracta d’un projecte gegantesc de 43.000 milions d’euros que ha de connectar la Xina amb el mar d’Aràbia per mitjà d’una complexa xarxa de carreteres -amb l’Autopista del Karakorum com a eix principal-, ferrocarrils, oleoductes i gasoductes. La terminal marítima és el nou port pakistanès de Gwadar, construït amb capital xinès i projectat per transportar petroli i gas del Pròxim Orient directament a la Xina.
Fa una dècada, Pequín va idear l’anomenat Collar de Perles a l’oceà Índic, on les perles són els ports marítims, construïts amb capital xinès i que automàticament passen a ser concessions en mans de companyies estatals xineses. Amb aquest model, s’han estat construint ports a Birmània, Bangla Desh, Sri Lanka i Pakistan, amb la idea d’evitar l’estret de Malacca, que els xinesos consideren estratègicament sota influència nord-americana. L’estratègia xinesa de portar petroli i gas des de l’estret d’Ormuz en un futur proper passava fins fa pocs mesos per intentar desembarcar el combustible en algun d’aquests ports i transportar-lo per terra fins a la Xina, evitant Malacca i amb Sri Lanka com a nus de connexió.
Governs amics
Malauradament per a la Xina, aquesta estratègia passava per mantenir governs amics a cadascun d’aquests estats de l’Índic. I, igual que l’economia xinesa no corre tant com fa uns anys, sembla que la sort a l’Índic també se li ha girat en contra. A les eleccions del gener d’aquest any, l’autoritari Mahinda Rajapakse, aliat de Pequín, va perdre la presidència de Sri Lanka davant el candidat de l’oposició Maithripala Sirisena, més proper a l’Índia. Ara el nou govern democràtic posa en qüestió la inversió xinesa, que relaciona amb la corrupció de l’anterior règim, i ha paralitzat la construcció del port. A Birmània, els militars birmans han d’acabar cedint el poder a l’NLD encapçalat per Aung San Suu Kyi, que sempre s’ha mirat amb moltes reticències la creixent influència xinesa al seu país.
A la Xina només li queda la perla del Pakistan i ara concentra tota la seva inversió a la connexió terrestre del Karakorum i al port de Gwadar. La potència d’aquest projecte no amaga la feblesa de l’estratègia xinesa a la regió, ja que s’ha demostrat vulnerable als canvis democràtics que es produeixen en els seus suposats aliats.
