Publicitat
Publicitat

Pas enrere en les negociacions per un tractat contra el canvi climàtic

L’última reunió a Bonn desfà els avenços aconseguits en les últimes setmanes

L’estira-i-arronsa de les negociacions internacionals contra el canvi climàtic ha patit un nou sotrac. S’havia arribat a l’octubre amb un esborrany de tractat sobre la taula, més clar i sintètic que els documents amb què s’havia estat treballant fins llavors. Però en l’última reunió preparatòria, celebrada a Bonn del 19 al 23 d’octubre, aquest esborrany va morir i el document base per a la Cimera de París del desembre torna a ser tenir prop de 40 pàgines i multiplicitat d’opcions -contradictòries en molts casos- per als punts més conflictius del debat. “Tornem a estar en el punt de partida”, apunta l’analista del Cidob, Luigi Carafa. El que va passar a Bonn deixa de nou el gruix de la negociació per als 15 dies de la reunió de París, un termini massa minso per a una tasca tan ingent.

El nou descarrilament ha vingut de la mà dels països en vies de desenvolupament, que a Bonn van aixecar la veu per defensar algunes qüestions bàsiques per a ells que havien desaparegut en l’esborrany, com els objectius de finançament per mitigar i adaptar-se als efectes del canvi climàtic. El que volien, en definitiva, era recuperar la distinció -heretada de Kyoto- entre els països rics, responsables de les emissions històriques, i els que no ho són i que sense haver emès tant són els que més pateixen els efectes del canvi climàtic.

‘Déjà-vu’ de Copenhaguen

Així, un grup de països autoanomenats like-minded (afins) liderats en aquesta ocasió per l’Índia -i on hi ha Veneçuela, l’Aràbia Saudita i la Xina- van reclamar tornar al document inicial acordat al febrer, de 86 pàgines, tot i que finalment es va aconseguir deixar-lo en 34.

“Es reproduïa de nou l’escenari que va fer fracassar la Cimera de Copenaguen, el 2009, quan Veneçuela, Bolívia, Nicaragua, Cuba i el Sudan, el país que liderava llavors el G-77, van fer servir el seu veto per evitar que tres caps d’estat imposessin un document nou com a acord final, quan no havia sigut treballat per tothom”, explica Josep Xercavins, que va assistir a la reunió de Bonn com a director del Grup de Governament sobre el Canvi Climàtic de la UPC.

Xercavins recorda que va ser precisament aquest fracàs de Copenhaguen el que va imposar un mètode de negociació en què tothom participa (sense un grup de treball que ho lideri), cosa que amb 196 parts implicades converteix la tasca negociadora en missió impossible. Però al juliol, davant l’estancament de les converses, es va autoritzar als dos diplomàtics que dirigeixen la negociació que elaboressin un text base reduït.

Però Xercavins adverteix que aquell esborrany “no era pas tan bo: el nivell d’ambició era molt baix” i precisament per això “hauria permès fàcilment un acord a París”. En opinió de l’acadèmic, de fet, “era un text pactat pels Estats Units i la Xina”. “Fins i tot la UE no hi estava gaire d’acord però va ser el G-77 -un grup de pressió conformat pels països de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, amb la Xina- el que va expressar el seu malestar”, afegeix.

Com sigui, la conseqüència és que els punts més conflictius segueixen sent un garbuix de posicions confrontades que s’hauran de resoldre en 15 dies a París. A grans trets: si es fixa un objectiu global de reducció d’emissions, i quin és; si l’acord és vinculant o no; quin mecanisme de control dels compromisos es fixa, i com es garanteix el finançament que necessiten els països en vies de desenvolupament per adaptar-se als efectes del canvi climàtic.

La dificultat evident ha fet que es comenci a parlar ja d’un “París bis”, com va apuntar el representant de Rússia a Bonn, és a dir, que la reunió del desembre no acabi amb acord sinó amb una nova convocatòria. Però amb el rellotge climàtic sonant a l’orella des del 2009, un nou retard podria ser fatal per al planeta.