Publicitat
Publicitat

L'OPOSICIÓ AL RÈGIM DE L'HAVANA

La pressió del règim i la divisió interna dificulten el relleu de lideratge entre l'oposició al castrisme

La dissidència cubana, òrfena sense Oswaldo Payá

La desaparició en accident de trànsit de l'opositor cubà Oswaldo Payá, líder del Moviment Cristià Alliberament (MCL), de tendència democratacristiana, ha estat un xoc per a la dissidència interna que malda ara per trobar una figura que pugui reemplaçar un perfil que havia aconseguit un ampli reconeixement internacional. Diferents analistes i activistes a l'exili coincideixen a destacar que Payá va ser qui va posar en marxa l'any 1998 l'anomenat Proyecto Varela, un dels intents més sòlids a l'interior de l'illa per forçar el règim a emprendre el camí de la democratització, i que va recollir 12.000 signatures que van ser presentades a l'Assemblea Nacional del Poder Popular.

Un dels valors més reconeguts a Payá era la capacitat del seu discurs per intentar atreure els elements més reformistes de la maquinària castrista. L'escriptor i periodista Carlos Alberto Montaner, probablement l'intel·lectual cubà fora de l'illa més reconegut per l'exili, explica que "exsimpatitzants del castrisme, encara formalment adscrits a l'àmbit governamental, admeten avui que va ser un error no acceptar el plantejament del Proyecto Varela".

Fidel Castro va respondre a l'èxit de Payá amb un canvi constitucional que establia el caràcter socialista irrevocable del sistema cubà. Més endavant, el 2003, 75 activistes vinculats al projecte van ser empresonats en una campanya d'arrestos coneguda com la Primavera Negra. Molts d'ells van ser conduïts el 2010 a l'exili gràcies a un pacte entre el règim, el govern espanyol i l'Església cubana després de la mort en vaga de fam d'un d'ells, Orlando Zapata, i actualment viuen dividits entre els Estats Units i Espanya.

La dissidència, dividida

A l'interior de l'illa, on té lloc la batalla més àrdua, el panorama és cada cop més negre. Un dels principals desavantatges que té l'oposició interna en aquests moments és la pràctica inexistència d'una figura ferma al voltant de la qual es puguin reunir les diferents cèl·lules amb suport de l'exili que, per tota l'illa, mantenen una activitat d'oposició pacífica, basada en petites protestes al carrer, que són ràpidament sufocades per partidaris del règim, multituds que, segons denuncia l'oposició, són "paramilitars", en molts casos membres dels òrgans de la seguretat cubana vestits de civils o ciutadans corrents que el règim instrumentalitza a canvi de favors.

Els últims mesos, molts opositors i activistes, la majoria de classes populars i raça negra, han sortit al carrer a manifestar-se contra el règim i molts d'ells han estat detinguts i encara avui desconeixen els delictes pels quals seran processats. Aquest és el cas de Niurka Luque, Sonia Garro i Ramon A. Muñoz. Tania Quintero, periodista cubana, refugiada a Suïssa, assegura que "d'acord amb les lleis cubanes, els tres estan en presó preventiva, a l'espera de judici, que pot fer-se quan a ells els vingui de gust: la setmana que ve o d'aquí un any o més".

Internet, amb una dinàmica xarxa de blogs i mitjans mantinguts des de l'exili, permet fer arribar les seves denúncies a l'exterior, però el repte continua sent la manera d'arribar a una població sense accés a internet ni a informació alternativa al marge de la que distribueix el règim a través dels seus mitjans.