Planeta Àfrica

BarcelonaEl suec Hans Rosling explicava el 2010 que, malgrat que des que ell era petit, a la dècada dels 60, la població del món s’havia duplicat fins a arribar als actuals 7.000 milions d’habitants, es mantenien invariables les xifres dels 1.000 milions que viuen en països desenvolupats i els 2.000 milions de l’anomenat món pobre. Els primers havien vist com al llarg dels anys havien passat d’aspirar a tenir un cotxe a voler fer vacances a l’altra punta del món. Els segons continuaven pensant en com podien aconseguir menjar per al dia al dia i, si tenien la sort d’estalviar, es podien comprar unes sabates. Entre tots dos pols, vivia el gruix dels 4.000 milions de ciutadans restants, en països en desenvolupament que, gràcies a “educació, planificació familiar i penicil·lina”, segons apuntava Rosling, havien aconseguit acostar-se a un model de família reduïda i a somiar a comprar-se una bici. Demografia i desenvolupament econòmic van de bracet per a aquest especialista, que assegura que “la nova ecologia és la supervivència infantil”. Fundador de la Gapminder Foundation, Rosling assegura que sense aturar les taxes de mortalitat de les regions empobrides no hi ha manera d’aturar l’explosió demogràfica al món.

Augment més lent

Cinc anys després, l’ONU acaba de donar-li la raó amb les seves previsions de creixement actualitzades, que plantegen que el planeta arribarà a finals de segle als 11.213 milions d’habitants, 1,5 vegades més que actualment. I això que l’augment és avui més lent que fa uns anys, però amb tot, anualment, la Terra guanya 83 milions de nous residents.

Serà l’Àfrica -la regió amb més pobresa, més fertilitat i menys esperança de vida- la que proporcionarà més ciutadans al món del segle XXII. Concretament, creixerà més de tres cops la seva població actual (1.110 milions), fins a situar-se en els 4.387 milions. Quatre de cada deu habitants seran africans.

Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, explica que el boom africà arrenca amb l’accés als medicaments del VIH i la sida, després que als 90 la malaltia fes augmentar els índexs de mortalitat. “Queda clar que aquests increments de població a la regió atrauran circuits migratoris interns”, que en el continent es concentren al voltant de Sud-àfrica i el golf de Guinea. Però sense inversió per crear llocs de treball no es podrà evitar un “efecte centrífug internacional” natural, cap a les regions més desenvolupades, segons assenyala. Aquest especialista apunta que unes destinacions cada cop més populars seran “la Xina i l’Índia”, economies emergents que per les seves polítiques o tradicions de primar els nens per sobre de les nenes “buscaran dones”, a banda de mà d’obra.

Nigèria, el país més gran de l’Àfrica, amb 182 milions de persones, il·lustra perfectament l’explosió demogràfica, i ja cap al 2050 passarà a ser el tercer estat més poblat del món, amb 400 milions d’habitants. La política de fill únic farà que la Xina perdi el títol de país més poblat abans del que es preveia, cap al 2020, quan els indis superin per 200 milions els xinesos. Domingo afegeix que l’estancament xinès comportarà en un futur pròxim un “envelliment de la població que no comptarà amb una xarxa familiar” i que la política de fill únic desaparegui o sigui molt dèbil.

Juntament amb l’Àfrica, l’increment poblacional es concentrarà majoritàriament en països en desenvolupament del Sud-est Asiàtic. L’Amèrica Llatina i del Nord experimentaran creixements molt més lleus, sobretot els primers. Una menció especial mereix Europa, l’únic continent que tindrà menys població, tot i que fins al 2050 experimentarà un repunt, segons l’ONU. Per a Domingo, la tendència de la baixada de natalitat s’agreujarà pels anys de crisi econòmica i Europa haurà de tirar de la immigració per equilibrar el seu envelliment natural. “És absurd demanar més polítiques per promoure la natalitat perquè suposaria canvis estructurals i econòmics que ningú vol”, diu.

¿Però la Terra pot assumir un creixement tan gran? ¿Hi ha recursos suficients per a tanta gent? On és el límit? “Demogràficament no hi ha límit. Això és un debat per a l’ecologia”, assenyala Domingo. Així que respon Gonzalo Fanjul, autor del blog 3.500 i responsable d’anàlisis polítiques de l’ISGlobal: “El planeta no aguanta ni 9.000 ni 11.000 milions però sense un canvi no és sostenible ni per als actuals 7.300 milions”.

En aquest sentit, l’analista diu que avui en dia ja no es tracta d’un problema de manca de producció d’aliments “sinó de distribució”. Mai com avui s’havien conreat tants productes ni hi ha hagut tant menjar al món, però “el problema és que els estocs d’emmagatzematge són pocs i fan els mercats vulnerables”, com va passar el 2007. Les males collites van disparar el preu dels aliments, cosa que va fer que les famílies haguessin d’augmentar el pressupost domèstic per menjar. “D’aquests cops no et recuperes fàcilment i molts camperols van haver de vendre les terres” per subsistir, afirma Fanjul.

Hi ha altres factors de desequilibri, segons assenyala l’analista, com l’acaparament de terres, que deixa improductives milions d’hectàrees, i la falta d’aigua, que requereix “una agricultura adaptada”. El nou ordre geogràfic que dibuixa l’ONU, segons Rosling, ha de deixar Occident “com a fonament”. Un Primer Món que ha de dirigir la voluntat política en la resdistribució dels recursos econòmics, segons conclou Fanjul.