Putin celebra la derrota nazi allunyat dels aliats

BarcelonaFa deu anys, Vladímir Putin presidia la desfilada militar per commemorar la derrota dels nazis davant l’Exèrcit Roig, que va posar fi a la Segona Guerra Mundial, al costat dels presidents del Estats Units, Alemanya i França, entre 50 líders mundials. Ahir, a la desfilada del 70è aniversari al mateix escenari de la plaça Roja, acompanyaven el president rus els líders de l’Índia, Egipte, Sud-àfrica, de les repúbliques de l’Àsia Central, Cuba i Veneçuela, entre trenta caps d’estat. La UE i els Estats Units van boicotejar la cita, perquè com explicava un diplomàtic a la BBC “no seria apropiat que els líders occidentals pugessin en una tribuna militar al costat de Putin després de l’annexió russa de Crimea”. Sí que hi va ser el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon.

La desfilada va ser tota una demostració de força bèl·lica amb un centenar d’avions de guerra, l’exhibició del nous models de tanc T-14 armats (amb torre per control remot) i els míssils balístics RS-24 Yars, que poden portar tres caps nuclears. Entre la tropa hi havia unitats de l’annexionada Crimea.

En el seu discurs el president rus va ignorar l’absència europea i nord-americana. “Agraeixo als pobles de la Gran Bretanya i França i dels Estats Units d’Amèrica la seva contribució a la victòria”, va dir Putin. Però també va advertir contra “els intents de crear un món monopolar” i contra “la lògica de blocs que mina l’estabilitat del planeta”. No és el primer cop que Putin acusa els Estats Units i l’OTAN de voler acorralar militarment Rússia. “En les últimes dècades s’han començat a ignorar cada cop amb més freqüència els principis bàsics de la col·laboració internacional” establerts després de la guerra.

El “regiment immortal”

Putin no va perdre l’ocasió de posar-se al capdavant de desenes de milers de russos (més de 300.000, segons el ministeri de l’Interior) que van entrar a la plaça portant fotografies dels seus familiars morts o ferits en la guerra. És el que es va batejar com el “regiment immortal”. El president rus hi va desfilar amb un quadre del seu pare vestit de mariner. A darrere seu hi havia veterans uniformats amb el pit ple de condecoracions, i joves, dones i criatures amb les fotos dels avis o els besavis. Els retrats de Stalin i Putin eren igualment visibles.

Entre 25 i 28 milions de russos van morir des de mitjans del 1941, quan els nazis van envair l’URSS, fins al maig del 1945, quan van capitular. Avui més de la meitat de russos encara tenen un familiar mort en aquella confrontació. La Gran Guerra Pàtria sempre ha sigut un símbol de perseverança i unitat per als russos, i està profundament arrelada en la consciència col·lectiva. Però, com explicava fa uns dies Andrei Kolesnikov, del Carnegie Moscow Center, des de la guerra a Ucraïna, el Dia de la Victòria Russa està canviant de sentit: “Hi ha més agressivitat, una espècie d’histèria i una interpretació esbiaixada dels esdeveniments històrics”. L’investigador alerta que “la memòria col·lectiva és un instrument al servei del règim personalista de Putin, que s’utilitza en favor del seu carisma: així el règim aconsegueix aglutinar la majoria de la població al seu voltant, una estratègia que s’ha demostrat efectiva”.

L’historiador Pavel Aptekar, columnista del diari Vedomosti ho resumia en una frase: “És molt fàcil dir: si estàs contra nosaltres estàs contra la victòria i contra els nostres avis que van morir a la guerra: és una forma de parasitar el triomf”.

Cada cop queden menys testimonis vius de la Gran Guerra Pàtria i el sentit del seu llegat s’està transformant. Si la jornada, que és festa nacional russa, s’explicava en una popular cançó soviètica com una “celebració amb les llàgrimes als ulls”, ara s’està convertint en objecte de màrqueting patriòtic. “Alhora, el missatge de «mai més» de l’anterior generació s’està perdent, en un moment en què Rússia es posiciona com un gran poder que qüestiona els Estats Units com a única superpotència mundial”, escriu Maria Antonova a Foreign Policy, en un article titulat “La gran purga patriòtica de Putin”. El “no passaran” s’ha convertit en missatges com “1941-45: ho tornaríem a fer”.

Divorci amb Europa

La història també ha sigut un instrument en mans del Kremlin per justificar la seva intervenció a Ucraïna, presentant l’actual govern de Kíev com un règim nazi i els separatistes de l’est com a lluitadors antifeixistes. “La vella Europa no es vol veure associada al nacionalisme triomfant de Putin i amb un Kremlin que ha manipulat la història invocant la retòrica antifeixista per justificar la seva guerra contra Ucraïna”, escriu Judy Dempsey, editora de Strategic Europe. Dos líders europeus, enfrontats més que ningú a les contradiccions històriques, han hagut de trobar una solució de compromís. La cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president txec, Milos Zeman, no han sigut a la desfilada però sí que retran honors a la Tomba del Soldat Desconegut a Moscou.

Nicolás de Pedro, investigador del CIDOB, resumeix el dilema europeu en un article recent: “L’exigència sine qua non de Moscou és el reconeixement europeu del que considera la seva “zona d’influència natural”. La principal pregunta que s’ha de fer la UE és si està disposada a acceptar-ho i com”.