Relat de la caiguda d'EKO Camp

Voluntari a EKO CampFins aquest dilluns, EKO Station era EKO Camp: una estació de servei al nord de Grècia, molt a prop de la frontera amb Macedònia, convertida en un camp de refugiats improvisat des del tancament de la ruta dels Balcans. Des d'aleshores, centenars de voluntaris han passat per allà per fer més lleugera l'espera d'aquesta gent. Una espera que havia de ser curta i per anar a un lloc millor, però que finalment ha estat llarga i per anar a un lloc pitjor. Aquest dilluns, EKO Camp torna a ser EKO Station.

La nit de diumenge va ser estranya a EKO. Ningú volia parlar gaire del que passava però l''adéu' surava a l'ambient. Moltes abraçades i petons, i més 'my friends' que mai. Com cada diumenge tocava cinema a la fresca, però aquest cop el 'thriller' previ a la pel·lícula va ser un recopilatori d'aquests mesos de comunitat entre refugiats i voluntaris que havien aconseguit ser una sola comunitat que vivia en harmonia. Una petita ciutat, un oasi entre tots els camps de refugiats de la zona. Qui hi ha estat, sap que EKO era diferent. La força del voluntariat ha aconseguit que totes aquestes persones hagin pogut tenir un present durant el mentrestant.

S'hi va aixecar una escola on petits i grans podien seguir aprenent. Un espai per a dones que també ha desaparegut. Una cuina comunitària que no tornarà a encendre els fogons. Una carpa infantil on ja no s'hi faran més tallers. O un cinema a la fresca que tampoc permetrà evadir-se, encara que fos uns minuts.

EKO Camp s'ha acabat aquest dilluns i ho ha fet amb un guió calcat al d'Idomeni: fer fora al voluntariat i després desallotjar-lo.

A les 5 del matí va aparèixer un grup de policies de paisà per localitzar tenda per tenda, on hi havia voluntaris. La carretera estava tallada a 30 quilòmetres en les dues direccions. Dins del camp, un grup de voluntaris es van amagar mirant d'allargar un final imminent. Als que eren interceptats: invitació amable a abandonar l'espai, metges inclosos.

Més tard va ser el torn de 400 policies antiavalots que van venir a avisar a tothom que, en qüestió de minuts, havien de pujar als autocars. Tot i això, la policia va respectar durant més d'una hora el trist comiat. Després d'organitzar-se una petita manifestació, es va detenir i traslladar a comissaria a tots els voluntaris que quedaven al camp. No va ser fins que el camp havia estat desallotjat en la seva totalitat, que els retinguts van ser alliberats sense càrrecs.

El desallotjament és simbòlic perquè és dels darrers camps independents que quedaven a Grècia. Segurament el més mediàtic després de la caiguda d'Idomeni. A partir d'ara, segurament sentirem a parlar menys dels refugiats en territori grec.

Europa ha aconseguit blindar les seves fronteres. No entra cap refugiat. A no ser, clar, que algú ho aconsegueixi arriscant la seva vida i venent-s'ho tot a les màfies. Tot i així, molts són retornats. Com el cas de l'Usman, un amic kurd que tot i haver aconseguit creuar a Macedònia, l'exercit el va fer tornar descalç caminant durant més de 7 hores per la muntanya. Li van prendre les sabates perquè els seus amics entenguessin el missatge: és millor no intentar-ho.

L'Usman, després d'haver intentat passar la frontera fins a cinc cops l'últim trimestre, se n'ha cansat. Si no pot quedar-se a EKO Camp, prefereix tornar a Síria. I com ell, molts. Potser això és el que busca Europa: que se'n cansin i que tornin.

I si es queden, que estiguin ben amagats. Tancats i diluïts en campaments on el voluntariat i la premsa tenen l'accés molt complicat, ja no hi haurà vivències ni imatges. Si no hi ha vivències ni imatges, no hi haurà notícia. I quan no hi ha notícia, el problema és com si no existís. Ho hem vist en camps de refugiats que porten més de 40 anys de vida.