Publicitat
Publicitat

LA CURSA CAP A LA CASA BLANCA

Els dos aspirants a la Casa Blanca s'enfronten aquesta matinada en un primer cara a cara a la televisió

Romney-Obama: el gran xou polític

Milions de nord-americans seguiran aquesta matinada a la televisió el primer cara a cara entre Obama i Romney. Els debats entre els aspirants a president són un clàssic de les campanyes als Estats Units.

El president dels Estats Units, Barack Obama, i el seu rival republicà, Mitt Romney, s'enfrontaran aquesta matinada (a les tres, hora catalana) en el primer d'una sèrie de debats televisats que seran claus en la cursa cap a la Casa Blanca. Després de mesos de parlar en mítings només davant un públic fidel, amb discursos llegits sobre teleprompter preparats pels seus assessors, el cara a cara és una oportunitat d'or per veure les reaccions en directe dels candidats i, per molt pautat que estigui el guió, la seva capacitat d'empatitzar i guanyar-se l'elector. A la Universitat de Denver s'ultimaven ahir tots els detalls per al que és -amb permís de la Superbowl- el xou televisiu que genera més expectació als Estats Units.

"El que decideix el guanyador no és tant el seu argumentari com la imatge que transmet cada candidat i l'empatia que crea amb els telespectadors, la seva capacitat d'agradar", explica Pere Franch, professor de periodisme a la Ramon Llull, que prepara una tesi sobre la retòrica presidencial nord-americana. Precisament aquests detalls s'emporten bona part de la intensa preparació que els candidats fan amb els seus equips d'assessors.

La importància de les maneres

L'actitud, el to amb què s'adrecen al rival o responen al públic, l'expressió, els gestos i el llenguatge corporal són claus. "Hi ha alguns moments especialment importants, com la salutació inicial, el primer minut de la seva intervenció i també el minut final, en què parlen a càmera", apunta Aleix Cuberes, consultor de comunicació pública d'Ingenia-Pro. "En unes eleccions tan disputades, cada vot compta i sens dubte els debats seran determinants", afegeix. Cuberes avança els errors en què podrien caure els candidats: "Si Romney es dedica només a criticar Obama, perdrà, i el president, malgrat tot el seu magnetisme, s'equivocarà si només pretén reforçar el seu missatge davant dels electors demòcrates desencisats o si apareix amb un aire excessivament presidencialista".

L'impacte del debat continua més enllà dels 90 minuts de l'espectacle. "De vegades un detall pot passar desapercebut en el moment, però si l'equip de campanya i la premsa el saben explotar després, pot acabar sent determinant", recorda Franch. Twitter serà un gran multiplicador de les pífies i relliscades.

A diferència d'Espanya, la cultura política nord-americana té una llarga tradició de duels presidencials televisats.

1. Richard Nixon contra John F. Kennedy (1960)

Un Richard Nixon convalescent d'un problema al genoll, mal afaitat i que no voler maquillar-se va aparèixer davant de 66 milions d'espectadors davant d'un jove i radiant John F. Kennedy, bronzejat després de fer campanya a Califòrnia. Kennedy parlava als espectadors, mentre que Nixon mirava el moderador. Una setmana més tard el demòcrata havia capgirat les enquestes i es va proclamar president. No hi va haver més debats fins al 1976.

2. Jimmy Carter contra Ronald Reagan (1980)

Ronald Reagan, una antiga estrella de Hollywood, es va destapar com a orador en l'únic debat amb Carter, només una setmana abans de les eleccions. Parlant directament a la càmera va pronunciar una frase que avui ha tornat a la Casa Blanca: "Pregunti's si avui està millor o pitjor que fa quatre anys".

3. George H. Bush contra Perot i Clinton (1992)

Per primer cop a la història dels Estats Units, un tercer candidat, l'independent Ross Perot, es va colar al debat presidencial. Mentre Clinton s'acostava a un dels homes del públic interessant-se per com l'afectava la crisi, les càmeres van enxampar Bush pare mirant-se el rellotge, cosa que es va interpretar com un gest de desinterès. Mil vegades repetit als mitjans, el cop d'ull al rellotge ha passat a la història de la comunicació política.

4. George W. Bush contra Al Gore (2000)

L'aire condescendent d'Al Gore en el primer debat presidencial va molestar molts dels seus potencials votants. També llançava ostensibles sospirs cada cop que el seu rival deixava anar una sentència. En el segon debat, els dos candidats es van mostrar d'acord en tants temes que el moderadors els va haver de demanar que posessin sobre la taula les seves diferències. La fredor també va passar factura al demòcrata Michael Dukakis, quan el moderador li va preguntar si s'oposaria a la pena de mort si un home violés i matés la seva dona. El seu "Sempre m'he oposat a la pena de mort" el va fer aparèixer com un home poc sincer.