Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L’EST

La Rússia de Putin: quina força?, com de dèbil?

Dir que la desfilada militar del 9 de maig passat a Moscou va ser una demostració de força seguint els vells formats de la Guerra Freda no revela el que suggeria d’inquietant aquell seguici d’uniformats, tancs i míssils. Si hem de fer cas dels analistes russos prooccidentals, l’última performance de la plaça Roja seria l’expressió de la impotència i de la lluita contra la irrellevància. La sentència de Nina Khrusxova aniria en aquesta línia: els dies de Rússia com a superpotència pertanyen al passat, diu aquesta analista. Una hipòtesi que porta a assegurar que el patriotisme del Kremlin és el dels vençuts i que, per tant, no s’ha de tenir cap por a l’hora de barrar el pas a la intervenció russa a Ucraïna, perquè l’únic llenguatge que és capaç d’entendre Putin és el de la contundència.

En aquest fil narratiu es mou un corrent d’analistes i de think tanks convençuts que el pitjor que podria fer Occident és instal·lar-se en un apaivagament que des de Moscou fos interpretat com a por i debilitat. Aquests observadors es plantegen una pregunta clau: ¿quin preu haurien de pagar els aliats occidentals, especialment els Estats Units, consentint els excessos de Rússia?: ¿perdre tot Ucraïna i qui sap si el Bàltic, Moldàvia i l’Àsia Central? ¿Resistirien la Unió Europea i l’OTAN una escalada d’aquestes dimensions? Imaginar i descriure un escenari així provoca immediatament la reacció d’una altra línia d’anàlisi, l’anomenada “realista”. Segons el Centre d’Estudis Internacionals i Estratègics de Washington, de “realistes” n’hi tant de dretes com d’esquerres, i tots dos vessants coincideixen a assenyalar que Rússia és massa dèbil tant econòmicament com militarment per ser considerada un perill. I que el que seria veritablement demencial per als EUA i l’OTAN seria involucrar-se en una guerra difícil de guanyar a curt termini i que podria derivar en un conflicte d’ampli abast i de gran desgast.

L’altre maletí nuclear

Però tant als sectors que aposten per una actitud enèrgica amb Rússia com als que s’inclinen per un anar fent evitant la confrontació directa no se’ls escapa que el Kremlin fa grans esforços exteriors per influir en àrees geopolítiques i alhora enfortir-se econòmicament. Es comença a parlar del “segon maletí nuclear” de Putin, que no té res a veure amb els codis d’un hipotètic atac nuclear, sinó amb el mostrari d’energia atòmica per a finalitats pacífiques que Moscou utilitza per proveir països com l’Índia, el Vietnam, Egipte i Hongria, i, ben aviat, l’Argentina. Les relacions entre Vladímir Putin i Cristina Fernández són tan bones que el canal de televisió Russia Today, considerat la joia de la corona del Kremlin, ja es pot veure en espanyol a tot el territori argentí.

La debilitat russa genera, doncs, dubte i neguit. Perquè no és una debilitat clara i evident sinó més aviat relativa i qüestionable, per més que Khrusxova s’escarrassi a destacar la impotència que, segons ella, amagava la desfilada del 9 de maig. I com volent contraposar-se al diguem-ne excessiu optimisme de Khrusxova, l’acadèmic de Harvard Joseph S. Nye alerta que, efectivament, Rússia està molt debilitada i que precisament per això representa més que mai un risc per a l’estabilitat i la pau: perquè els estats dèbils tendeixen a ser menys prudents i, per tant, més perillosos. Si cal s’ho juguen tot a una carta perquè saben que poden mobilitzar la societat en nom de la pàtria. La propaganda de Putin insisteix, dia sí, dia també, que a l’URSS la van ensorrar els occidentals, i que ara el seu objectiu és rematar la feina impedint que Rússia ocupi el paper de potència que la història li té reservat.