Rússia recupera el Pròxim Orient
El cop d’efecte geostratègic de Rússia intervenint activament en la guerra de Síria obre una nova fase en els plans de Putin de recuperar antigues àrees d’influència soviètica en el món àrab del Pròxim Orient. L’URSS va protegir i tutelar tant el baasisme sirià i iraquià com l’anomenat socialisme àrab d’Egipte, fins al punt d’ensenyar les ungles el novembre del 1956, quan la intervenció militar anglo-francesa va intentar impedir a la desesperada la nacionalització del canal de Suez decretada pel president Nasser. Els enginyers enviats per Moscou també van construir la presa d’Assuan, que va rescatar del desert bona part d’Egipte.
Ara la demostració de força s’escenifica des de la base naval russa del port sirià de Tartús, amb els intensos bombardejos sobre suposats objectius de l’Estat Islàmic, però que afecten tota l’oposició al règim de Baixar al-Assad, esquitxen Turquia i irriten l’OTAN.
Desafiament a Occident
I és que el Kremlin, tot i parlar de compromís, no dissimula que la seva presència a Síria conté un missatge de desafiament cap a Occident. Putin està aplicant un cop més l’anomenda “doctrina del ressentiment” que tants maldecaps està donant a Washington i a Brussel·les quan estan a punt de complir-se 25 anys de la desintegració de l’URSS i de la gran humiliació que va representar. Les escenes premonitòries d’aquella humiliació van tenir lloc els primers dies del gener del 1989, quan les últimes unitats de l’Exèrcit Roig es retiraven de l’Afganistan, que ben aviat quedaria en mans dels mujahidins radicals i més tard dels talibans.
Putin té aquestes imatges a la memòria, com les del 23 de febrer del 1991, Dia de l’Exèrcit Roig: en plena ofensiva terrestre occidental a la Primera Guerra del Golf, els oficials soviètics concentrats a la plaça Roja de Moscou exigeixen al president Mikhaïl Gorbatxov la fi de la paràlisi soviètica i una resposta a les burles occidentals contra el suposat mal estat dels míssils Escut subministrats a Saddam Hussein. Aquella protesta marca el començament d’un intens moviment conspiratori contra Gorbatxov, que esclataria al cap de pocs mesos i anunciaria el final de l’URSS.
El setembre del 2001, arran de l’atac d’Al-Qaida contra Nova York i Washington, els EUA donen l’oportunitat a Rússia de participar en la coalició internacional contra el fonamanentalisme islàmic. Putin no hi enviarà tropes, però gràcies als seus bons oficis el Kirguizistan posa les seves bases a disposició dels nord-americans, i des del Tadjikistan s’organitza la gran ofensiva aliada que en poques setmanes arribarà a Kabul. Bush parla de “gendarmeria compartida” i Putin se sent reforçat. Encara no ha complert dos anys com a president de Rússia i la guerra contra els talibans li ha sigut providencial.
L’11-S de Vladímir Putin
Una setmana abans de l’atac a les Torres Bessones, la revista Newsweek publicava que l’FBI havia obert diligències per indicis de la participació de Putin -deu anys enrere- en una operació de blanqeig de milions de dòlars. Marina Salier, regidora de l’Ajuntament de Sant Petersburg als anys 90, quan Putin era primer tinent d’alcalde, sempre va mantenir que el kagebista i futur president tenia molt a veure amb la venda de gas i petroli a Occident per 800 milions de dòlars a canvi d’aliments que mai no van arribar.
De la investigació de l’FBI anunciada per Newsweek la primera setmana del setembre del 2001 mai més se’n parlaria. Amb la intervenció d’ara a Síria, Vladímir Putin es proposa esvair els titulars mediàtics més punyents sobre la presència russa a Ucraïna i, alhora, que la societat russa continuï avantposant els anhels patriòtics a les necessitats del dia a dia. Almenys de moment.
