Publicitat
Publicitat

PRÒXIM ORIENT

Síria: la guerra on tot s'hi val

Els experts de l’ONU conclouen que Al-Assad i Daeix han fet servir armes químiques

El 21 d’agost del 2013 un atac químic va deixar centenars d’homes, dones i nens morts a Ghouta, a la perifèria de Damasc. Els vídeos que els activistes van aconseguir difondre van donar a conèixer la massacre al món, i els Estats Units -que havien amenaçat el règim de Damasc d’intervenir si creuava aquesta línia vermella- van acabar pactant amb Rússia, aliat del règim de Baixar al-Assad, un acord perquè es desfés del seu arsenal químic. Tres anys després, una investigació de l’equip de l’ONU i l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPAQ), que es va crear l’agost de l’any passat després d’uns atacs amb clor en tres poblacions sirianes, ha conclòs que les forces lleials al règim d’Al-Assad i els jihadistes de Daeix (acrònim àrab d’Estat Islàmic) van fer servir armes químiques en almenys dues ocasions el 2014 i el 2015.

El Consell de Seguretat de l’ONU debatrà dimarts l’informe de 95 pàgines dels experts que, segons les primeres informacions difoses per Reuters i AP, relata com el 21 d’abril del 2014 a Talmenes i el 16 de març del 2015 a Sarmin (dues poblacions sota control de l’oposició a la província d’Idlib) helicòpters militars sirians van llançar clor contra civils. Els experts també consideren demostrat que combatents de Daeix van fer servir gas mostassa a Marea el 21 d’agost del 2015.

Sancions i vetos

El gener del 2016 l’OPAQ va declarar destruït l’arsenal químic sirià, però el clor, que també té usos industrials, no forma part dels productes prohibits ni el règim n’ha de declarar les reserves. La representant dels Estats Units a l’ONU va instar ahir tots els països a emprendre una “acció contundent”. Però Rússia i la Xina tenen capacitat, com han fet sempre fins ara, d’exercir el veto per evitar sancions a Damasc.

Napalm i barrils bomba

Tot i que l’atenció de les grans potències se centra en l’ús d’armament químic, el catàleg dels horrors de Síria és molt més ampli. Fa uns dies Human Rights Watch denunciava l’ús d’armament incendiari, com un tipus de napalm llançat des d’helicòpters dins de barrils. L’ONG n’ha documentat l’ús en almenys 18 ocasions les últimes sis setmanes només a la zona d’Alep. Les armes incendiàries no són il·legals en el dret internacional, però sí que ho utilitzar-les en atacs aeris contra civils.

I, en qualsevol cas, la principal causa de morts, desplaçats i refugiats a la guerra de Síria no són els gasos químics ni el napalm. Són els barrils bomba: un sistema tan barat com indiscriminat que consisteix a farcir bidons d’explosius i metralla i llançar-los des d’helicòpters o avions contra barris civils. Una arma de precisió zero que no es pot fer servir al front pel risc de causar baixes a les pròpies files. L’ús sistemàtic que el règim sirià (l’oposició no té aviació) n’ha fet durant cinc anys a les ciutats i pobles rebels, ha fet que les escoles s’hagin traslladat als soterranis i que el personal sanitari anomeni els hospitals en codi per evitar nous atacs.

Entrevista. Dani Qappani

Activista de mitjans de MuadamIya (Síria)

"Les víctimes dels atacs químics d'Al-Assad no tornaran"

El Consell de Seguretat de l’ONU discutirà dimarts l’informe sobre l’ús d’armes químiques a Síria.
A nosaltres ja ens és igual. Les persones que han mort pels atacs químics d’Al-Assad ja no tornaran, i hem estat patint molt davant dels ulls de l’ONU. Aquesta reunió només quedarà en els papers. No faran res contra el criminal.

Com valora el paper dels Estats Units i Rússia en el conflicte?
Només actuen pels seus propis interessos. Interessos polítics, econòmics i militars. I els sirians en paguem el preu. No és la nostra guerra: ens estem cremant en un foc que nosaltres no vam encendre.

Quina és la situació actual a Muadamiya?
Estem sotmesos a setge des de fa més de tres anys. La gent és cada dia més pobra. Si algú està malalt, cal un miracle perquè li permetin anar a l’hospital a Damasc. Els nens només parlen de la guerra i el setge. Avui el meu nebot m’ha preguntat: “Si Al-Assad mor, s’acabarà la guerra?” Li he dit que sí. I m’ha respost: “I per què encara estem vius?” Li he dit que no ho estem. Les pròximes generacions no sabran res de la vida. No perquè ho hàgim volgut, sinó perquè els nostres cors s’hauran tornat de pedra.