Publicitat
Publicitat

EUROPA

Socialdemòcrates a la deriva

Competint amb la ultradreta i les noves opcions a l’esquerra, els vells partits socialistes d’arreu del continent no tenen força per postular-se com a alternativa a la dreta conservadora

Pedro Sánchez no és l’únic dirigent socialista europeu que té problemes. Els seus coreligionaris grecs del Pasok van estar a punt de convertir-se en extraparlamentaris, els seus socis alemanys s’han vist reduits al paper de crossa de Merkel, a França Hollande encadena revesos electorals i a Itàlia Renzi encara ha de passar la revàlida de les urnes. El govern d’Antonio Costa a Portugal, amb el suport de comunistes i verds, n’és l’excepció.

I és que els enemics es multipliquen: ja no només s’enfronten a la dreta conservadora, sinó a l’extrema dreta (als països del centre i de l’est) i a les noves opcions a l’esquerra (al sud). L’electorat decebut acaba optant també pel centredreta o l’abstenció. És el resultat d’un procés d’autodestrucció, i és que emulant les polítiques de Reagan i Thatcher en la seva versió socioliberal dels 80 la socialdemocràcia ha fet disminuir la seva base social.

“La crisi és molt profunda”, explica a l’ARA el politòleg francès Fabien Escalona, autor de European Social Democracy during the global economic crisis: renovation or resignation? “Arreu, la socialdemocràcia presenta idees econòmiques obsoletes per afrontar la gran crisi del capitalisme que vivim i a la qual s’ha sumat la crisi de l’eurozona. Ni l’austeritat ni el keynesianisme semblen solucions eficaces”.

Per a Escalona, la crisi econòmica “ha minat la capacitat dels governs d’establir compromisos positius entre el capital i el treball”. El politòleg veu els socialdemòcrates “paralitzats per les regles europees, que afavoreixen la reculada de l’estat social”. Les noves aspiracions de la societat, la capacitat d’altres famílies polítiques -com els ecologistes i els populistes de dreta- per polititzar temes quotidians i la fi d’un món bipolar han contribuit també a deixar sense nord els partits que havien sigut la clau de volta del Vell Continent al segle passat.

Stefan Löfven. SAP (Suècia)

Un exsindicalista amb el model suec

Tot i que té un creixement econòmic del 4,5% en comparació amb el quart trimestre de l’any passat i que la taxa d’atur es va reduint, la població de Suècia té una imatge de la conjuntura pitjor del que és en realitat, com lamenta el primer ministre, el socialdemòcrata Stefan Löfven -exfuncionari sindical-, que admet que la crisi dels refugiats passa factura. Els socialdemòcrates i els verds governen el país en minoria des de l’octubre del 2014 i el partit conservador i els populistes de dreta els van collar abans que es pogués aprovar l’esborrany dels primers pressupostos de l’estat. Aquest 2016 Löfven, però, vol passar a l’atac defensant “el model suec” de benestar. Un model que el bloc de dretes del Parlament vol “enterrar amb retallades”.

Amb el model suec s’associa un estat del benestar àmpliament finançat per impostos, una política de mercat activa i actors negociadors forts. El Partit Socialdemòcrata suec (SAP) ha sigut admirat durant dècades per ser-ne el garant, però després de vuit anys a l’oposició ha tingut problemes per formar govern. Ara que la coalició roja i verda pot posar de nou el seu accent en la política social, que la conjuntura permet més inversions i que el nombre de demandants d’asil ha baixat molt, Löfven aixeca més alleujat l’estendard socialdemòcrata. Però el SAP només arriba al 23% en les enquestes. Lluny de la marca, per sobre del 40%, que va encadenar entre el 1948 i el 1988.

François Hollande. PSF (França)

Hecatombe imminent

Serà la primera vegada, des de fa 23 anys, que el Partit Socialista (PS) francès no tindrà la seva universitat d’estiu, la cita que marca la rentrée política a França. El partit ho va justificar escudant-se en “raons de seguretat”. Però és una evidència més que el PS i l’esquerra francesa estan separats en tants pedaços com candidats hi ha per a les seves pròximes primàries, on socialistes (i associats) hauran d’escollir un aspirant per a les presidencials del 2017 a l’altura de Marine Le Pen, Nicolas Sarkozy o Alain Juppé.

Dels candidats, tres són exministres del president François Hollande, ara declarats antihollandistes. Com Arnaud Montebourg, que en l’última Festa de la Rosa, que se celebra cada any a l’est de França, va voler desmarcar-se una mica més de la tradició i la va rebatejar -44 anys després- com a Festa Popular, desentenent-se així del puny i la rosa que Hollande i el govern de Manuel Valls diuen representar. De fet, segons una enquesta feta per IFOP, menys d’un quart dels francesos consideren que el PS té un projecte per a França (23%) o bé que disposa de dirigents qualificats (19%). En aquest últim bloc no hi entraria Hollande: des de la seva elecció el maig del 2012, quan es va imposar a Sarkozy, la caiguda del president més impopular de la història de la V República ha sigut constant, amb dues paradoxals remuntades després dels atemptats del 2015.

El primer revés electoral, conseqüència d’aquesta impopularitat, va arribar amb la històrica derrota dels socialistes a les municipals del 2014. Llavors Hollande va nomenar Valls primer ministre per dirigir un govern més centrista, que ha imposat per decret lleis impopulars com la del ministre Macron o bé la de la reforma laboral, amb una forta contestació social. L’últim cataclisme electoral del PS va ser el de les regionals de l’any passat, tot un presagi del que li espera en la cursa presidencial.

Hollande no anunciarà fins al desembre si es torna a presentar com a candidat a un segon mandat. La tasca es preveu àrdua per al que va ser primer secretari del PS durant 11 anys. També per al partit, amb una falta de lideratge que encara donarà més ales (i vots) a l’oposició.

Jeremy Corbyn. Partit Laborista (Regne Unit)

Lideratge accidental

El 2009, dos exassessors del govern de Tony Blair, Patrick Diamond i Roger Liddle, van editar un llibre que tractava d’analitzar des de diferents punts de vista el paper de l’esquerra de govern al Regne Unit. Més enllà del nou laborisme. El futur de la socialdemocràcia a la Gran Bretanya posava l’accent en les mancances estratègiques que el New Labour havia tingut durant els seus anys a Downing Street, des del 1997, i que la crisi econòmica del 2008 havia posat de manifest. Resumint-ho molt, afirmaven que els reptes eren “desenvolupar una crítica al mercat més àmplia i sofisticada”, “oferir una resposta més coherent a l’auge de l’individualisme” en les societats occidentals, “definir millor què vol dir igualtat ” i “clarificar el paper de l’estat”.

Probablement, els mateixos reptes continuen vigents no només per al centreesquerra britànic, sinó per a tota la socialdemocràcia europea, incapaç de cavalcar damunt de les desfetes del crac que va desencadenar la fallida de Lehman Brothers.

Les dues derrotes electorals sofertes el 2010 i el 2015 pel laborisme, els dos líders cremats (Gordon Brown i Ed Miliband) i el que està a punt ser cremat a la foguera de les moltes vanitats polítiques (Jeremy Corbyn) només mostren el desconcert i la falta d’alternatives a les quatre preguntes plantejades i a les noves, atiades per la revolució digital, el jihadisme i els refugiats.

Unes noves regles d’elecció del líder van fer possible el que era impensable: que un candidat no sorgit de l’establishment del partit arribés a la direcció. Amb independència dels errors que Jeremy Corbyn pugui haver comès, moltes de les seves crítiques a l’austeritat imposada pels mercats o a un sistema que crea cada vegada més marginació -interna i internacional- són vigents: què vol dir igualtat, quin ha de ser el paper de l’estat, l’individu davant la societat, com es pot fer que el mercat funcioni per a tothom… Amb tot, no és creïble per ser elegit primer ministre: per errors propis i també per l’implacable setge a què ha estat sotmès. Potser ara guanyarà una segona elecció. O no. Però si guanya l’aspirant Owen Smith haurà d’intentar respondre a les mateixes preguntes: punt de partida per créixer en el futur.

Sigmar Gabriel. SPD (Alemanya)

Lluny de l’electorat i a l’ombra de Merkel

Dècades enrere, la socialdemocràcia alemanya tenia líders capaços de resoldre problemes, com Willy Brandt, Helmut Schmidt o Gerhard Schröder, però ara l’SPD sembla conformar-se a ser el soci menor d’Angela Merkel. Des de fa mesos els resultats dels socialdemòcrates alemanys a les enquestes estan per sota dels 25 punts, quan queda poc més d’un any per a les legislatives. El seu president, Sigmar Gabriel, exigeix posicionar-se més a l’esquerra per recuperar electors i guanyar perfil propi contra una Merkel que ja s’ha apropiat prou de l’ideari socialdemòcrata, com ara en la implementació del salari mínim interprofessional.

L’SPD competeix ara no només amb la CDU, els Verds i l’Esquerra per l’electorat. També amb els populistes de dreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD). Si bé els socialdemòcrates encapçalen el govern en nou estats federals i participen en quatre executius regionals més, en els comicis de la primavera a Baden-Württemberg i Saxònia-Anhalt van passar tot just a ser la quarta força, amb un 13% i un 11% dels vots, respectivament.

“La principal raó que explica per què l’SPD cada cop va perdent més la seva categoria de partit tradicional és que es va distanciant de les preocupacions i necessitats dels ciutadans de carrer”, apunta el politòleg Harald Bergsdorf en una anàlisi per al diari Bayernkurier, que recorda que des del 1998 els socialdemòcrates han perdut en l’àmbit federal la meitat dels 20 milions de votants que tenien. En els últims 25 anys també han marxat del partit quasi la meitat dels seus militants. Molts simpatitzants de l’SPD gairebé no poden reconèixer ni aclarir quina és la línia d’un partit que no marca l’agenda política en debats tan importants com el de l’asil.

Per a un èxit electoral en l’àmbit federal, a l’SPD li cal, a més, una figura carismàtica. I Sigmar Gabriel no ho és ni en el mateix partit (va ser amb prou feines revalidat com a president amb un 75% dels vots i això que no hi havia cap altre candidat). President de l’SPD des del 2009 i vicecanceller i ministre federal d’Economia i Energia des del 2013, Gabriel sap que sempre estarà a l’ombra de Merkel.

Matteo Renzi. PD (Itàlia)

L’esperança perd embranzida

Itàlia viu en estat de xoc des del devastador terratrèmol de dimecres. L’impacte de la tragèdia ha fet oblidar, per uns dies, l’altíssima tensió política que es viu al país. El primer ministre italià, Matteo Renzi, és a la corda fluixa i els enemics se li acumulen dins i fora del seu partit, el Partit Democràtic (PD), un dels grans emblemes de la socialdemocràcia europea.

Tota l’atenció està centrada ara en el referèndum sobre la reforma de la Constitució italiana de l’octubre que el mateix Renzi ha situat com un plebiscit a la seva gestió. I podria ser que no se’n sortís. L’intent més ambiciós de posar al dia l’arcaic sistema polític italià -liquidant, per exemple, el bicameralisme perfecte que dificulta la governabilitat- se li ha girat en contra.

L’economia no acaba d’aixecar el cap, l’ombra d’una crisi bancària recorre el país i l’última cita amb les urnes, les municipals d’abans de l’estiu, va ser una clatellada important al projecte de Renzi. La pèrdua de les alcaldies de Roma i Torí, que van anar a parar a mans dels populistes del Moviment 5 Estrelles, va ser un cop duríssim per al PD, on les alarmes ja feia mesos que sonaven. L’esperit més centrista que no socialdemocràta de Renzi no convenç l’aparell del partit, amb una forta implantació territorial, i bona part del suport que el primer ministre tenia i que el va portar al poder sense passar per les urnes s’ha esvaït.

L’onada renovadora de Renzi, exalcalde de Florència i un dels polítics més joves i prometedors d’Itàlia i del conjunt de l’esquerra europea fa només uns quants anys, perd embranzida.