Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L’ÀFRICA

Tambors de guerra a Bangui

Tornem una vegada més a l’oblidada República Centreafricana que tantes portades de diaris va tenir durant l’hivern i la primavera passada i que, després, quan en principi s’havia d’engegar el procés de reconstrucció, reconciliació i creació d’un nou marc polític, amb una Constitució nova i unes eleccions, ha desaparegut de la informació internacional.

És com si només la violència extrema i l’espectacle visual de la mort despertessin prou interès per parlar-ne i, en canvi, els processos polítics que podrien ajudar a sortir de la misèria i de la guerra no mereixessin cap atenció. O com si, més enllà dels arquetips que s’utilitzen per parlar de guerres de religió -maleïda guerra de les civilitzacions!-, no ens volguéssim ocupar d’aquesta nova manera que tenen les comunitats deixades de la mà de Déu d’identificar-se amb la religió per autoprotegir-se. Aquest és avui un dels principals motius de noves violències, especialment quan es comparteix un mateix espai geogràfic marcat per la pobresa i és inexistent l’esperança en un estat democràtic que representi a tothom.

Nous enfrontaments

Aquesta setmana, Bangui, la capital del país, ha sigut escenari de nous episodis de violència. Més de 27.000 persones han fugit dels seus domicilis dels barris populars per anar a refugiar-se, molts d’ells, a l’aeroport internacional, el mateix espai que ja van ocupar l’any passat al costat de la pista d’aterratge i on viuen acantonats els principals contingents militars francesos i de les Nacions Unides.

Més de quaranta persones han estat assassinades durant els enfrontaments que, segons fonts de l’ACNUR -l’organisme de les Nacions Unides que s’ocupa dels refugiats-, han protagonitzat als barris de la ciutat les nombroses bandes armades sortides de les milícies de la Séléka -musulmans- i els Antibalaka -cristians-. Uns grups que, malgrat que segons els acords de pau haurien d’haver entregat les armes, les guarden ben amagades: segueixen confiant més en la seguretat que es poden oferir a ells mateixos que en la que els donen les forces internacionals o la gendarmeria. També els locals d’algunes ONG i agències internacionals han sigut atacats -entre els quals un local del Programa Mundial pels Aliments-; i 500 presoners de la presó de Ngaragba, la principal de la capital, han aconseguit escapar en una evasió massiva.

Mentrestant, el procés polític que havia d’acompanyar el país per sobreposar-se a les massacres entre comunitats, a l’exili de milers de ciutadans i a la partició del territori entre els grups armats sembla encallat, i el referèndum constitucional que s’havia de celebrar precisament aquest diumenge -com a pas previ a les eleccions-és gairebé impossible que es pugui fer.

L’estratègia internacional

Com ja hem explicat en articles anteriors, ni tan sols es disposa d’un cens electoral que respongui a la realitat del país, de manera que aquella equació que es va marcar la comunitat internacional -especialment els francesos- consistent en pacificació, Constitució i eleccions -s’havia de fer en menys de sis mesos!-, s’ha convertit en el clàssic statu quo que té com a recepta la comunitat internacional en els països que no presenten un interès especial per fer-hi negocis. És a dir, posar-hi els recursos per evitar una massacre, però no posar-ne prou per acompanyar un procés polític i econòmic que permeti reconstruir el nou estat i sortir de la pobresa, que és la causa principal de la violència.

Precisament aquests dies l’Assemblea General les Nacions Unides ha aprovat un nou programa de lluita contra la pobresa a l’Àfrica, després de veure el fracàs del pla aprovat amb entusiasme l’any 2000: més tiretes, doncs, i cap compromís realista o seriós que vulgui anar al fons dels problemes.