09/12/2012

Tranquils, no és urgent

2 min
El president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, a Brussel·les.

A la Unió Europea hi ha 14 milions de ni-ni . Disset dels vint-i-set estats de la UE estan en recessió, i els experts diuen que els països de l'Europa mediterrània més castigats necessitaran una generació sencera per compensar el descens del nivell de vida que ha portat aquesta crisi.

Però des de la primera sacsejada a Grècia fins al contagi d'una crisi del deute que a poc a poc es va vestint de depressió social, la UE ha demostrat que no sap calibrar la urgència. Cada decisió ha arribat tard.

Aquesta setmana els caps d'estat i de govern de la Unió es reuniran a Brussel·les per discutir el pla a llarg termini per construir una autèntica unió bancària, més unió econòmica i fiscal, i per millorar la legitimitat democràtica de les decisions que es prenen en l'àmbit europeu. Aquesta és la teoria. La pràctica és més vag. Que ningú confiï que en el document avançat pel president del Consell, Herman van Rompuy, hi trobarà la solució immediata a les amenaces, ara calmades, de la prima de risc. La recapitalització directa dels bancs encara trigarà molts mesos. La creació d'un fons anticrisi per ajudar els estats més dèbils no es plantejarà fins a partir del 2014. La creació d'un tresor europeu amb més capacitat fiscal no té ni data. La proposta de mutualització del deute -que tant irrita Berlín- no hi surt.

El rellotge alemany

Els temps de Brussel·les són uns altres. El rellotge europeu és alemany. El tic-tac de les eleccions a la cancelleria de Berlín, previstes per al setembre, marquen el pas de qualsevol negociació. El futur polític d'Angela Merkel -amb un índex de popularitat tan alt a casa com impopular als països del sud- ho contamina tot. Fins i tot, el motor franco-alemany va al ralentí.

Falten pocs dies per a la cimera i, trencant la tradició, François Hollande i Angela Merkel no s'han vist per acostar posicions. L'eix Berlín-París no s'entén, i ni tan sols pretén fer-ho veure. Cada nova negociació europea els allunya una mica més. La desconfiança és mútua. Els francesos acusen la cancellera de prioritzar les eleccions al Bundestag. Berlín recela d'un govern socialista que guarda distàncies amb l'esperança que uns bons resultats per als socialdemòcrates alemanys potser els permetran tornar a treure del calaix el discurs sobre el creixement, que Hollande no va poder mantenir més enllà de la primera trobada amb els seus socis europeus. París tampoc té pressa per reformar. Potser creuen de veritat que la urgència no és europea, però l'esquerda que ha obert la crisi sí que ho és.

stats