Volkswagen i el poder dels lobis
“El pitjor que ens podria passar és l’arrogància i l’autocomplaença”, admetia fa un any l’aleshores director general de Volkswagen, Martin Winterkorn, en una entrevista a Der Spiegel. Ho recordava, aquests dies, el setmanari, assenyalant un problema que consideren massa arrelat entre els capitans de la indústria automobilística alemanya. La credibilitat de la primera potència exportadora d’Europa, del motor econòmic, industrial i polític, està tocada. Però l’escàndol de Volkswagen pel frau en les emissions dels seus motors dièsel no és només el resultat d’unes pràctiques empresarials prepotents que desafien controls i regulacions, és la conseqüència de l’entramat de poder que els ha permès creure’s que eren intocables. És el resultat de la força del seu lobi sobre les institucions comunitàries i la complicitat del govern alemany i dels responsables europeus que han jugat a aquest joc. Els fabricants de cotxes europeus han declarat haver gastat, l’any passat, més de 18 milions d’euros per fer lobi sobre les institucions de Brussel·les. Al capdavant, hi ha els tres grans de la indústria alemanya, Volkswagen, BMW i Daimler. Però és el primer qui supera de llarg, en diners i personal, les inversions dels seus competidors. Segons el registre de la transparència de la Comissió Europea, Volkswagen va declarar haver gastat, el 2014, més de 3,5 milions d’euros a Brussel·les, amb 43 lobistes al seu servei, per intentar influir sobre les institucions de la UE. Són diners per obrir portes, pressionar comitès d’experts o escriure informes -o esmenes parlamentàries- que algun eurodiputat farà passar com a seves durant el procés legislatiu comunitari.
L’observatori dels lobis Corporate Europe ha comprovat que només en els primers sis mesos de feina de la nova Comissió Juncker, la indústria automobilística va mantenir més d’una vintena de reunions al més alt nivell amb l’executiu comunitari, ja fos amb un comissari o amb algun membre del seu gabinet. En tres de cada quatre reunions hi havia representants dels grans fabricants alemanys o de les seves organitzacions empresarials. Aquestes són només les reunions que la Comissió està obligada a fer públiques. Totes les trobades que s’hagin mantingut amb funcionaris per sota d’aquest nivell no consten en el registre de la transparència i, per tant, passen totalment desapercebudes.
El procés legislatiu comunitari i la capacitat de control de la UE ha quedat en entredit per un escàndol que més d’un expert considera “la punta de l’iceberg”. El lobi de la indústria de l’automòbil “té una llarga llista de victòries” a Brussel·les, denuncia Corporate Europe, ja des dels anys 90, quan, per primera vegada, la Comissió va voler instaurar un sistema obligatori de control de les emissions i, finalment, els fabricants van aconseguir que quedés únicament en un sistema voluntari regulat per la mateixa indústria. En ple escàndol de Volkswagen, el diari britànic The Guardian revelava, la setmana passada, que França, Alemanya i el Regne Unit pressionen en aquests moments la Comissió Europea per seguir mantenint l’actual sistema de control de les emissions de CO dels cotxes. Un sistema que es va començar a aplicar en la dècada dels 70, que s’ha demostrat desfasat i poc eficient, i que està previst substituir el 2017. Els lobis continuen fent la seva feina. L’arrogància de Volkswagen ha crescut a l’ombra de governs i polítics que l’han alimentat.
