Publicitat
Publicitat

EL PATI DESCOBERT

Westminster 2015: Escòcia aposta pel ‘peix al cove’

Amb una fragmentació política inèdita al Regne Unit, l’SNP pot ser decisiu

Si es compleixen els pronòstics de les cases d’enquestes, les pròximes eleccions generals a Westminster trencarien teories ben establertes. El cas britànic, amb el predomini de dos grans partits, sense política subestatal i amb governs forts, patiria una esmena a la totalitat. La democràcia que el politòleg Arendt Lijphart va definir com el model dels sistemes “majoritaris” podria quedar amb un Parlament altament fragmentat i l’independentisme escocès sent decisiu per formar govern.

Malgrat que el bipartidisme continua amb una mala salut de ferro després del 2010, laboristes i conservadors encara sumarien gairebé el 70% del vot. Tot i això, el multipartidisme es va consolidant. Conservadors i laboristes quedarien lluny dels 326 diputats que fan la majoria. La coalició amb els conservadors clarament passaria factura als liberals: fins i tot el seu líder, Nick Clegg, podria perdre l’escó de Sheffield Hallam a mans dels laboristes. Ara bé, el partit de Clegg sembla que mantindria un suport si més no substancial, amb uns 28 escons. D’altra banda, l’auge preocupant de l’extrema dreta euroescèptica i xenòfoba del UKIP, gràcies al seu controvertit líder Nigel Farage, els situaria en tercera posició en intenció de vot a Anglaterra però, a causa del sistema electoral, obtindria poca representació. A més, Els Verds augmenten en intenció de vot, sobretot entre els joves. El Partit Nacional Escocès (SNP) es mereix un capítol a part. Després de la derrota referendària podria obtenir gairebé tots els diputats en joc a Escòcia (59) i convertir-se en un soci imprescindible per formar govern o, si més no, per assolir la majoria.

Coalicions

Aquest panorama polític, sens dubte inèdit al Regne Unit, ja ha forçat tota mena d’especulacions sobre un possible govern de coalició. Amb conservadors i laboristes al voltant de 270 diputats, en necessitarien més de 50 per formar govern o salvar una moció de confiança.

L’aritmètica, doncs, cobrarà un protagonisme majúscul. Una reedició del pacte conservador-liberal quedaria lluny dels 326 diputats; d’altra banda, els laboristes tampoc sumarien amb el partit de Clegg. En l’escenari d’una eventual victòria laborista, aquest partit hauria de buscar el suport de l’SNP i fins i tot d’Els Verds. Ara bé, Ed Miliband i altres candidats laboristes han criticat durament en campanya la candidatura d’Alex Salmond pel xantatge que asseguren que podria comportar incorporar un partit independentista al gabinet. Tampoc ningú sembla que vulgui comptar amb els pocs suports que podrien aportar els diputats del UKIP (tres, segons les enquestes), que en un hipotètic pacte d’aritmètica ajustada podrien fer-se valdre. Així doncs, si es confirma el càstig electoral a David Cameron, un govern en minoria laborista sembla una opció viable malgrat els recels cap a l’SNP.

Peix al cove?

La probable presència de més d’una cinquantena de diputats de l’SNP a Londres es fa difícil de comprendre des de la distància però és del tot coherent amb la seva estratègia. La desfeta al referèndum ha animat els nacionalistes escocesos a perseguir la via lenta cap a la sobirania. El programa electoral que presenta ara Salmond no inclou, per primera vegada, l’objectiu independentista i se centra a millorar al màxim l’autogovern escocès fent complir les promeses de la Comissió Smith (augment competencial i sobirania fiscal). Alhora, l’SNP es presenta com el defensor de les polítiques socials escoceses davant les retallades conservadores i el laborisme tebi. No és estrany, doncs, que les enquestes detectin que una part de l’electorat que va votar no a la secessió es decanti ara per donar suport a aquest partit. Al capdavall, sembla que, tot i la victòria unionista, el referèndum ha comportat que a Escòcia s’afermi el desig de fer-se respectar.