Publicitat
Publicitat

El conservador Édouard Philippe, nou primer ministre de França

Amb l’elecció, Macron vol captar el suport de la dreta per a les legislatives

Édouard Philippe, provinent de les files moderades de la dreta francesa, serà el nou primer ministre de França. És l’escollit d’Emmanuel Macron. Una elecció tàctica del nou president que busca desestabilitzar la dreta francesa -l’esquerra ja ho està- per aconseguir la majoria parlamentària en les eleccions legislatives del mes vinent. Amb Philippe, Macron es consolida com l’home, el líder, que no és “ni d’esquerres ni de dretes”, que no es lliga a res i vol abraçar tot l’espectre.

Philippe, de 46 anys, es va convertir ahir en el primer ministre més jove de la Cinquena República després de Laurent Fabius, que va accedir al càrrec el 1984 amb 38 anys. Amb Philippe, Macron mata dos pardals d’un tret: compleix la promesa de renovar l’esfera política i la de depassar la divisió dreta-esquerra. De fet, l’alcalde de Le Havre -molt pròxim a Alain Juppé- era fins ahir un desconegut en l’esfera pública.

Exmilitant socialista

Originari de Rouen, com l’expresident Hollande, Édouard Philippe va iniciar la seva militància política al Partit Socialista, il·luminat per la figura del reformisme d’esquerres que representava Michel Rocard. “Vaig créixer en un ambient més aviat d’esquerres on es votava socialisme”, va confessar en una entrevista a la revista Le Point. Més tard va abraçar el conservadorisme, al costat d’Alain Juppé, d’Els Republicans. Així es va reconèixer ahir durant l’acte pel traspàs de poders a l’Hôtel Matignon: “Soc un home de dretes”.

“Soc un home d’esquerres”, va respondre en el seu discurs de comiat Bernard Cazeneuve, el primer ministre d’Hollande, que ahir deia adeu al càrrec. Cazeneuve és dels pocs fidels a François Hollande, a qui ha acompanyat durant tota la seva carrera presidencial. El seu últim missatge va anar en aquesta línia. “Tothom ve d’algun lloc, i si es vol mostrar la direcció, el camí, s’ha de saber quins són els llegats [de cadascú]”, va etzibar amb la serenitat i el capteniment que el caracteritzen. Era un dard per a Macron, que durant tota la seva campanya presidencial s’ha volgut deslligar del llegat d’Hollande -de qui va ser ministre d’Economia-. Cazeneuve li venia a dir que si ha arribat a ser president és perquè va formar part del govern d’Hollande.

Per la seva banda, Philippe va dedicar la seva al·locució a elogiar el seu predecessor -Cazeneuve és, de fet, un dels ministres més ben valorats pels francesos-, i no va parlar gairebé gens de la seva futura acció política. Els dos homes es coneixen personalment i potser és per això que ni l’un ni l’altre van abordar les diferències polítiques que els separen malgrat l’admiració mútua. Per posar un exemple de la distància que els separa: Philippe va votar en contra de la llei de la transparència de la vida pública, tan apreciada per Cazeneuve.

La mateixa escola

Com Macron, Philippe és fill de l’elitista Escola Nacional d’Administració (ENA) -advocat especialitzat en dret públic- i ha combinat la funció pública amb l’activitat privada. Els seus instructors polítics han sigut l’exalcalde de Le Havre Antoine Rufenacht, de qui va agafar el relleu de l’Ajuntament el 2010, i Alain Juppé. És precisament amb aquest últim que la seva carrera política va agafar forma i volada, sempre a l’ombra del tutor. Fins ahir. Juppé ha tingut tanta influència sobre el seu pupil que ha determinat les seves entrades i sortides del sector públic i el privat. L’última vegada va ser ara fa un any, quan Philippe va accedir a ser un dels portaveus de l’alcalde de Bordeus durant la campanya de les primàries del centredreta. “És un home amb un gran talent”, va reaccionar ahir Juppé. Menys complaents es van mostrar des de la seu general d’Els Republicans. “És una decisió individual i no un acord polític”, va dir el secretari general del partit, Bernard Accoyer, que va llançar una pregunta a l’aire: a qui donarà suport a les legislatives el nou primer ministre? En tot cas, el pla de Macron de fracturar la dreta va començar a donar fruits ahir: una vintena de conservadors, entre els quals hi ha Thierry Solère i el sarkozista Gérald Darmanin, van demanar en un comunicat que la seva família política respongui positivament a “la mà estesa pel president”.