CORRESPONSAL DE TV3 A PEQUÍNAhir els altaveus informatius xinesos llançaven dos anuncis importants. El primer, que el politburó expulsava Bo Xilai del Partit Comunista xinès. El segon, que el XVIII Congrés serà el 8 de novembre. No era una casualitat, perquè, al capdavall, la data del Congrés era fins a aquest anunci un autèntic misteri, condicionada per l'escàndol a l'entorn de Bo, que fins a l'assassinat del seu soci britànic, Neil Heywood, i la seva posterior suspensió a l'abril, ambicionava convertir-se en un dels nou homes més poderosos del país precisament durant la renovació de lideratge que escenificarà el Congrés.
Més que posar en perill el Partit, el que ha passat amb Bo ha estat un contratemps que va trasbalsar tothom. A més de no haver entès que al cim del partit s'hi arriba més per discreció o per eliminació que no per mèrits propis, es va creure immune per ser "un dels nostres".
Fins a l'abril membre del politburó (25 membres en total) i amb un perfil alt com a secretari a Chongqing, Bo Xilai era fill de Bo Yibo, un heroi de la revolució, fet que el convertia en un dels prínceps del Partit, la generació de polítics moderns, cridada a tenir més protagonisme en la nova etapa política. Formats molts d'ells a l'estranger, coneixedors d'idiomes i més individualistes, els prínceps es reparteixen el poder amb l'altre gran bloc, aglutinat per Hu Jintao entorn de la Lliga de la Joventut Comunista i amb més perfil de buròcrates, en una mena de pacte no escrit entre famílies polítiques.
Un pacte que es va sotmetre a votació, i que va permetre que el príncep Xi Jinping fos escollit com el relleu de Hu Jintao en lloc del seu preferit, Li Keqiang, que finalment substituirà Wen Jiabao com a primer ministre. Xi i Li són els dos únics membres (d'un total de nou) de l'actual comitè permanent del politburó que repetiran pertinença en aquest nucli totpoderós que dirigeix el país. Els altres set membres, i fins a un 60% dels més de 2.000 del Comitè Central, seran rellevats principalment per aquells que formen la cinquena generació de polítics xinesos (nascuts en la dècada del 1950), amb tot el que això comporta.
Com serà la Xina de Xi?
És difícil de predir el rumb que prendrà el país
El 8 de novembre, durant menys d'una setmana i si no hi ha un daltabaix, Xi Jinping assumirà la secretaria general, i després la presidència de la comissió militar i la del país. El seu mandat, amb deu anys de recorregut per davant, és per ara una incògnita, però hi ha detalls que permeten especular en alguns dels aspectes claus.
Política domèstica
Hu Jintao tenia el peu més al fre i Xi Jinping podria fer el contrari
Xi afronta el repte de mantenir la legitimitat del partit enmig de grans transformacions que fan d'aquesta una societat molt més complexa que la de fa deu anys. Una societat xinesa que viatja, que estudia a l'estranger, que aprèn a saltar-se la censura, que passa comptes amb els seus governants amb arguments que no són combatibles només amb l'ús de repressió.
Si Hu Jintao tenia el peu més al fre que a l'accelerador del canvi, Xi Jinping podria fer el contrari, tot i que és improbable que el trepitgi a fons. Un aprofundiment o una millora de la democràcia de base ja existent és l'escenari que sembla més probable.
Planificació econòmica
Xi afrontarà reptes monumentals en plena transformació de model
La Xina està més acostumada a la gestió que al govern, i l'estabilitat la determinen les xifres, no la ideologia. I, en plena transició de model (de la fàbrica del món al desenvolupament equilibrat i impulsat per la demanda interna) i enmig d'una crisi global que s'eternitza, els reptes són monumentals.
Durant la seva etapa com a secretari a la província de Zhejiang, Xi Jinping va donar ampli marge a l'empresa privada que tant ha impulsat l'economia, però també va permetre l'onada especulativa que s'ha estès a la resta del país i que s'assembla a la que ha viscut Occident.
Agenda internacional
Un home format als Estats Units, amb una perspectiva diferent
Amb estudis als Estats Units en la dècada dels 80 i amb una filla també en una universitat nord-americana, amb Xi es trenca la tradició de polítics xinesos formats en l'antic bloc soviètic. Però tot i l'obligada entesa mútua entre la Xina i els Estats Units, els seus interessos condueixen a friccions gairebé inevitables.
La desconfiança que el creixement xinès genera, alimentada pels conflictes territorials a les illes Spratlys i a les Diaoyu/Senkaku, és inversament proporcional a la que Pequín sent davant la política d'encerclament que practica Washington a la zona de l'Àsia-Pacífic. Xi assumeix el poder d'una Xina que té més responsabilitats i que ésmés poderosa i també més nacionalista.
