Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI

Un amarg final a Egipte

Fa un parell de setmanes em vaig haver d’acomiadar d’una manera molt amarga d’Egipte, el país que he considerat la meva llar durant prop de quatre anys. Les autoritats espanyoles em van advertir que corria un risc imminent de ser arrestat i processat per la meva feina periodística. Atès el precedent de Peter Greste, un periodista australià de la cadena Al-Jazira que va estar pres més d’un any, vaig optar per seguir els consells de no tornar a Egipte. Encara dono voltes a quin pot ser el motiu perquè el règim egipci m’hagi assenyalat entre la comunitat de corresponsals estrangers. Podria ser pels meus contactes amb l’oposició, per la línia crítica amb el president Abdel Fattah al-Sissi adoptada pels mitjans amb què col·laborava, entre els quals l’ARA, o potser per la publicació del llibre As censo y caída de los Hermanos Musulmanes, ja que aquest moviment és considerat un grup terrorista pel govern egipci. No és fàcil interpretar les lògiques internes de l’estat policial egipci, una mena de monstre de deu caps, cadascun dels quals és una agència policial o d’intel·ligència interior.

Revolució fallida

La sortida amarga d’Egipte contrasta amb la il·lusió amb la qual vaig arribar-hi el 2011. Tot just uns mesos abans una revolució popular pacífica havia destronat Hosni Mubàrak, un dels dictadors més poderosos del Pròxim Orient. Sens dubte, un dels principals esdeveniments històrics del segle XXI. Em disposava a cobrir una transició a la democràcia que es presentava apassionant, inserida en el marc d’una societat en plena efervescència i transformació que comptava amb el moviment islamista més antic del món àrab, els Germans Musulmans.

Tanmateix, les coses aviat es van començar a torçar. L’exèrcit, aclamat als carrers durant la revolució per no haver protegit l’exdictador Mubàrak amb l’ús d’una força brutal, no es va limitar a pilotar la transició cap a un govern civil, sinó que va intentar atorgar-se uns privilegis que el situarien per sobre de la voluntat popular. La tardor del 2011 es van registrar els primers enfrontaments violents d’una llarga llista que condicionaria la transició i sumaria centenars de morts.

El punt culminant del procés de polarització de la societat i dels actors polítics del país va arribar el 3 de juliol del 2013 amb el cop d’estat que va derrocar el rais islamista Mohammed Mursi, el primer elegit en unes eleccions democràtiques. Des de llavors, es va desfermar una repressió extrema contra qualsevol veu dissident: polítics islamistes, activistes laics, treballadors de les ONG, etc. I també periodistes. Es calcula que hi ha fins a 60 reporters empresonats, tots egipcis. Les seves històries són colpidores. Com la del jove fotoperiodista Mahmud Abu Zeid, que ja fa més de 23 mesos que està en presó preventiva i està molt malalt. El seu delicte : haver fet fotos d’una manifestació opositora. Cal que la societat civil i els governs internacionals no acceptin l’amarga realitat egípcia.