03/06/2016

Tot arriba... a vegades

3 min

M’arriben les cartes creuades entre un bon amic periodista senegalès de Dakar i una periodista francesa: “Ah…, fixa’t -escriu el senegalès-, el fill del president Wade que tantes vegades vaig haver de seguir, a la presó; Strauss-Khan, que jo trobava un home amb classe, candidat a les presidencials franceses desacreditat després de violar una criada guineana, fent ara negocis bruts al Sudan del Sud, qui ens ho havia de dir!; Gaddafi, a qui vaig escoltar al peu de l’estàtua de la Renaixença africana a Dakar, capturat i assassinat, i ara Habré, l’home que va viure tranquil·lament -durant 20 anys!- al barri dels Almadies, a prop nostre, condemnat a perpetuïtat… tot arriba… això dèiem a vegades escèptics… però es veu que sí, tot arriba… a vegades…”

A vegades… Diuen els cronistes locals que han informat sobre el procés Habré -el primer per crims contra la humanitat que els mateixos africans jutgen-, que quan el president d’aquest tribunal especial, el burkinès Gberdao Gustave Kam, va llegir la sentència, una explosió de joia, plors i crits de protesta van omplir una sala on les víctimes s’abraçaven i els partidaris d’Habré gesticulaven amenaçants. També Habré, que va estar durant tot el procés en silenci, rere unes ulleres fosques, tapat per un bubú i un turbant, va aixecar aleshores el braç i va cridar indignat: “A baix la Françafrique!” Segons la sentència, el tribunal declara Habré culpable de crims de guerra, crims contra la humanitat, violacions, execucions, tortura -es parla de 40.000 assassinats-, esclavitud i segrestos. L’alt comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Zeid Ra’ad al-Husssein, compara la sentència a la de l’antic president liberià, Charles Taylor, condemnat a l’Haia, i a la del dirigent dels serbis de Bòsnia, Radovan Karadzic. Del judici, ja n’hem parlat molt a l’ARA, especialment del debat sobre la capacitat dels africans d’ocupar-se dels crims contra la humanitat comesos al seu continent, i la dificultat perquè alguns dels dirigents avui al poder puguin ser perseguits per la justícia universal. Molts africans consideren que hi ha una discriminació evident, una doble vara de mesurar, entre els països poderosos, intocables, i ells mateixos.

En certa manera, el crit d’Habré, “A baix la Françafrique!”, si bé no l’eximeix de la seva responsabilitat en els crims, té una lògica i un contingut raonables: Habré va fer el que va fer mentre era sostingut pels governs nord-americà i francès, que l’ajudaven contra els rebels de l’interior, i el coronel Gaddafi, després que arribés al poder mitjançant un cop d’estat. No era una ajuda qualsevol: era militar i policial, amb serveis d’informació i formació, sense descuidar les tècniques d’interrogatori, és a dir, tortures. El coronel francès Dominique Monti, de 83 anys, antic cap del MAM (Missió d’Assistència Militar) al Txad en el període 1983-1986, ha declarat que ell no coneixia el detall d’allò de què ara s’acusa Habré però que “en una situació extrema com aquella, totes les derives són possibles”. “¿Cal que li recordi que França també va seguir tècniques dures d’interrogatori durant la Guerra d’Algèria?”, pregunta al periodista de Le Monde que l’entrevista.

Afegim només que l’actual president del Txad, un gran amic de França i dels Estats Units, era militar durant el règim Habré i governa avui amb una duresa criminal que recorda la del seu predecessor… “A vegades, tot arriba, a vegades… ah”, diu l’amic de Dakar.

stats