Sense pistes de les nenes de Boko Haram, dos anys després del segrest

BarcelonaDos anys i dos presidents després, Nigèria continua esperant trobar una pista d’on són les 219 noies que Boko Haram va segrestar la nit del 14 d’abril del 2014. Les joves, d’entre 16 i 18 anys, dormien a l’internat de Chibok, una localitat de majoria cristiana al nord-est del país africà, quan els jihadistes se les van endur.

De fet, eren 276 però unes quantes van aconseguir fugir pel seu propi peu. De la resta, no se’n sap res, malgrat que tant Goodluck Jonathan com el seu predecessor i actual cap del govern, Muhammadu Buhari, han situat la lluita contra els terroristes com el seu principal objectiu i fins i tot s’han atrevit a posar data a la derrota militar de la milícia, que el 2015 va jurar lleialtat a l’Estat Islàmic.

El cas de les nenes de Chibok, com se les coneix, no té cap particularitat tret d'haver rebut una atenció mediàtica inusitada a nivell mundial, i segurament “reben el mateix tracte que centenars de dones i nens segrestats” per Boko Haram, assenyala el sud-africà Ryan Commings, especialista en conflictes i director de Signal Risk.

Iniciativa a les xarxes

En els primers mesos després de la seva desaparició, les xarxes socials es van omplir de missatges de #BringBackOurGirls (Torneu-nos les nostres noies), una iniciativa de la nigeriana Oby Ezekwesili que va arribar a comptar amb el suport de Michelle Obama.

Ara, el crit de desesperació s’ha apagat i gairebé ja se centra només en les famílies i la comunitat afectades. “El president i bona part del país han oblidat les menors i la gent pensa que ja han tornat a casa”, es lamenta l’investigador nigerià Fulan Nasrullah, per a qui l’acció de l’exèrcit i el govern contra els jihadistes es limita a la “propaganda” més que no pas a accions concretes per donar el toc de gràcia contra el que, ara per ara, ja és el grup terrorista més mortífer, superant fins i tot l’Estat Islàmic. Sense anar més lluny, no s'hi ha fet ni una referència als principals mitjans digitals del país en l’aniversari del segrest, ni tan sols en els informes que alerten de l’extrema violència de Boko Haram.

Un d’aquests estudis el signa l'Unicef i alerta de l’ús dels menors en atacs suïcides, normalment en llocs amb aglomeracions. “No són terroristes, són víctimes”, subratllen des de l’agència de Nacions Unides per a la infància. En alguna ocasió, la por o l'error en el dispositiu han salvat els petits, que de vegades anaven drogats o beguts, i no podien controlar la seva voluntat. Sigui com sigui, els terroristes aconsegueixen l’efecte pervers i dramàtic que els veïns vegin els nens com una amenaça real.

Multiplicat per 11

La cruel pràctica ha passat de quatre nens obligats a fer-se esclatar a 44 el 2015, és a dir, que s’ha multiplicat per 11. “L’ús de nens, especialment nenes, com a atacants suïcides s’ha convertit en un dels trets definitoris de l’acció de Boko Haram”, relata l’informe 'Darrere de Chibok'. Tres quartes parts dels menors enviats a la mort eren nenes, que també són utilitzades com a esposes o esclaves sexuals o per a les feines domèstiques.

La canalla és, com en tots els conflictes i guerres, la gran damnificada. La zona sota el control o amenaça dels jihadistes nigerians es concentra, de moment, a Borno, Adamawa i Yobe, tres estats del nord-est que des del maig del 2014 estan en estat d’emergència. La traducció a la pràctica és l'abandonament de la població civil, que ja vivia amb misèria i dificultats per tenir accés a serveis bàsics en una regió oblidada pel govern d’Abuja, centrat en l’extracció del petroli del delta del Níger, que ha convertit el país en la primera economia africana.

La gran obsessió de Boko Haram és decretar la llei islàmica de la xaria però, sobretot, combatre qualsevol persona o institució educativa. El seu nom, que traduït del haussa vol dir "L’educació occidental és pecat", és tota una declaració d’intencions i, així, les escoles han estat i encara són un objectiu militar. I l’atac a l’internat de Chibok no és res més que un exemple macabre del terrible currículum sanguinari contra la comunitat educativa del país.

Les dades són també de l’Unicef i confirmen que l’activitat terrorista al llarg d’aquesta dècada deixa desvalguda tota una generació de nens i nenes que han perdut curs rere curs la possibilitat d’instruir-se. Es calcula que directament per l’amenaça i la violència de Boko Haram 1,3 milions de menors nigerians no poden anar a l’escola, una quantitat similars al nombre d'escolars a Catalunya.

La xifra és tan sols la punta d’un iceberg gegant, ja que abans de la irrupció dels terroristes ja hi havia 10 milions de nens sense escolaritzar en aquesta regió. Però ara, segons l’agència de Nacions Unides per a la infància, la situació és encara més dramàtica. Gairebé 2.000 centres escolars han hagut de tancar per por a les amenaces o perquè senzillament els atacs dels milicians han deixat les ja de per si pobres instal·lacions inservibles o, més greu encara, per la falta de professors. Human Rights Watch xifra en 906 els mestres assassinats deliberadament pels terroristes i en 19.000 els que han fugit.

La violència de Boko Haram ja no és només exclusiva dels tres estats nigerians sinó que en els últims dos anys s’ha estès a quatre països de la regió del llac del Txad, amb especial presència “al Níger i el Camerun”, matisa Fulan Nasrullah, que afirma que el suport de l’Estat Islàmic “s’ha vist greument limitat pels seus propis reptes a Síria i l’Iraq i pels preparatius per a una intervenció occidental contra ells a Líbia”. La internacionalització del conflicte ha provocat una autèntica crisi humanitària, amb 2,3 milions de desplaçats interns o refugiats als estats veïns, així com la intervenció d’exèrcits africans contra els jihadistes que busquen refugi al seu país.