Publicitat
Publicitat

GRÈCIA

La caiguda als inferns de Syriza en tan sols sis mesos

La formació de Tsipras afronta una crisi interna per l’austeritat que combatia

Syriza, el primer partit antiausteritat que governa un estat de la Unió Europea, ha viscut aquesta setmana un dels moments més difícils de la seva vida. Onze anys després de la seva fundació, però al cap de només sis mesos d’arribar al govern, s’ha vist en el dilema d’escollir entre un acord amb els socis europeus que implica noves mesures d’austeritat o la fallida del país i la sortida de Grècia de la zona euro. Amb moltes reserves, ha triat la primera opció.

De les promeses que el van portar al poder, ja no en queda ni rastre. Ni hi haurà més despesa pública, ni apujarà els sous, ni aturarà les privatitzacions. Només s’ha obert una petita escletxa en la renegociació del deute però, igual que en el contracte del rescat del 2012, queda condicionada al compliment de les reformes que dicti l’antiga troica (Comissió Europa, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). En mig any, ha hagut d’encaixar, potser per falta d’experiència, una vistosa derrota davant d’una Alemanya hegemònica que ha deixat el país sense sobirania. Però, amb tot, la ferida més profunda és una altra: la unitat de l’esquerra torna a quedar tocada de mort.

Possible escissió

Syriza és acrònim, en grec, de Coalició de l’Esquerra Radical i va sorgir el 2004 com una confluència de 13 grups polítics amb tendències variades: marxistes, trotskistes, maoistes, eurocomunistes, ecologistes... A les seus del partit s’hi poden veure pòsters del Che Guevara, de Karl Marx i d’altres líders històrics d’esquerres.

Encara avui, aquestes ideologies perviuen dins la formació i s’hi organitzen en corrents diferents. La que més ha sonat últimament ha sigut la Plataforma d’Esquerres: formada per un 30% dels membres del partit, contrària a l’acord amb les institucions, liderada pel ja exministre d’Energia Panaiotis Lafazanis i partidària de la sortida de Grècia de l’euro. D’aquesta facció s’ha arribat a dir-ne que es podria plantejar l’escissió definitiva i presentar-se per separat a unes més que previsibles pròximes eleccions aquest mateix any.

Els últims dies Tsipras ha reiterat que el seu compromís, arribats a aquest punt, és agafar les regnes de l’executiu i aconseguir firmar el tercer programa de rescat. El context no l’hi posa gens fàcil: Grècia es troba encara enmig d’un control de capitals. Ha aprovat un acord amb les institucions que hipoteca el país i ho ha fet sense majoria interna. I les negociacions amb els socis sobre el paquet d’ajuda financera, que es preveuen d’allò més complicades, no han ni tan sols començat. Si tot va bé, la feina quedaria feta al setembre i s’hauria aconseguit allunyar l’ombra del Grexit. Però si la mala maror del partit no amaina, Tsipras es veurà obligat a convocar eleccions anticipades. Aquesta setmana ho han manifestat obertament el ministre de l’Interior i el titular de Defensa.

I això que Syriza és jove, com ho és també el seu líder. Tsipras va néixer el 1974, pocs dies després de la caiguda de la Dictadura dels Coronels i l’any que van veure la llum el partit conservador Nova Democràcia i els socialdemòcrates Pasok. Les branques ideològiques de Syriza vénen de finals dels 90, però la coalició no va passar a ser un partit fins al 2013, quan va canviar els estatuts per beneficiar-se de la llei electoral grega, que atorga 50 escons extra a la força més votada. L’ascens de Syriza ha sigut meteòric. De ser una opció marginal el 2009 amb un 5% dels vots, a ser la principal força de l’oposició el 2012, i el partit més votat a Grècia a les europees del 2014. Al gener arribava al poder. Sens subte, sis mesos l’han desgastat, però no li han fet perdre suport. Segons l’última enquesta, publicada ahir per Efymerida Ton Syntakton, Syriza guanyaria per majoria absoluta.