11/05/2012

El camí autoritari de Guinea Conakry

3 min
El president Alpha Condé, en una imatge del 2010, sortint de la Gran Mesquita de Conakry.

Els principals líders de l'oposició de Guinea Conakry han decidit mobilitzar el país per reclamar les eleccions legislatives que el president, Alpha Condé, ha tornat a ajornar sine die . Condé, que va ser elegit el desembre del 2010, deixa d'aquesta manera passar el temps sense completar la construcció del nou estat democràtic, que requereix la constitució del Parlament, i s'enroca com a líder autoritari d'un país que viu un delicat procés cap a la democràcia, després d'haver estat una de les dictadures més llargues del continent.

El dia que Condé va ser investit president semblava que Guinea inaugurava uns nous temps marcats per l'esperança. Històric opositor a la dictadura, condemnat a presó pel règim de Lausana Conté -que va morir al llit després de 25 anys controlant el país amb mà de ferro, corrupció i fidelitat als negocis occidentals-, Condé semblava tenir les qualitats necessàries per treballar a favor dels guineans, i ell mateix va citar Mandela com l'exemple que havia d'inspirar el seu mandat. Ho va fer en la seva cerimònia d'investidura, en què no va passar desapercebut el gest, carregat de simbolisme, de jurar el càrrec davant del magistrat que l'havia condemnat l'any 2000.

Amb l'elecció de Condé semblava que s'obria el camí a la democràcia, després d'una violenta transició que va començar el 2008, dos dies després de la mort del dictador, amb un cop d'estat comandat pel capità Dadis Camara. Si bé els militars van argüir que prenien el poder per tornar-lo al poble i acabar amb la corrupció, el fet és que van estar a punt de provocar una guerra civil i van ser els responsables de la infausta massacre de l'estadi de Conakry, on 153 persones van morir assassinades per les bales dels militars durant una manifestació.

Potències estrangeres i minerals

Dies després de la massacre, el capità Dadis va rebre un tir al cap d'un dels seus oficials. Gràcies a la complicada mediació dels països veïns, es va nomenar un altre militar, el general Sékouba Konaté, perquè dirigís una nova transició cap a la democràcia i, després d'una campanya electoral plena de violència política i ètnica entre els malinke -l'ètnia del president- i els peul, finalment es va aconseguir celebrar les eleccions.

Aquest estiu, però, el nou president va patir un intent de cop d'estat, cosa que ha estat un element més per embrutir la vida política, que ara té com un dels seus principals piròmans el mateix president, l'home que parla de Mandela, que ha estudiat a París, que professa amistat amb Kushner i Sarkozy.

Res d'això es podria entendre o, probablement, passaria d'una altra manera sense la competència de les potències estrangeres per aconseguir els recursos minerals del país -un dels principals productors del món de bauxita- i els enormes beneficis per a les inversores. Per posar-ne un sol exemple: el constructor i magnat Bolloré, íntim de Sarkozy, va finançar la campanya electoral de Condé. Un cop aquest va guanyar, li va concedir les obres del port i va fer fora l'empresa que en tenia la concessió. Tot després d'un viatge a l'Elisi. Un cop més, la política, la democràcia, s'estanca, es torna autoritarisme, davant d'unes dinàmiques econòmiques corruptes. Si les protestes d'aquests dies tornen a atiar la violència, Hollande tindrà l'oportunitat de demostrar si el canvi que anuncia també és per a la política francesa a l'Àfrica.

stats