Publicitat
Publicitat

El camp colombià: els seus morts, la seva pau

El conflicte ha colpejat més el món rural i les víctimes aposten ara per l’entesa

Les làpides del cementiri d’Ituango, al nord de Colòmbia, alternen noms com Luz Daryl i John Jairo amb les sigles N.N. Del llatí, nomen nescio. Literalment “desconec el nom”. Hi ha també diverses fosses comunes. “Aquelles dues són de persones que s’han trobat als camins, al camp. Gent que no se sap qui són. O de les famílies pobres que no han pogut pagar un nínxol -explica el Manuel, l’encarregat de manteniment-. Aquella d’allà sí. Aquella és només de combatents”, afegeix mentre assenyala una fossa al centre del recinte. De guerrillers i de paramilitars. D’enfrontaments entre grups il·legals o entre aquests i l’exèrcit. “Arribaven camions amb els remolcs plens de morts. Sortia sang per tot arreu”, explica.

Ituango va posar rostre a la guerra. Avui, encotillat entre muntanyes de vegetació tan verda com densa, és un lloc tranquil. Però entre el 1986 i el 1997 va patir set atacs guerrillers. Les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) entraven fins a la plaça central, disparant i llançant granades cap a la caserna de la policia. Més tard, als anys 90, van arribar les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), que van deixar episodis com la massacre d’El Aro del 1997: dos assassinats, violacions de dones, cases incendiades i caps de bestiar morts.

Guerrillers desmobilitzats

Ituango és un dels 28 punts on es concentraran els guerrillers desmobilitzats de les FARC, tal com diu l’acord final que els representants del govern i la guerrilla acaben de tancar a l’Havana. El campament estarà ubicat al poble de Santa Lucía, de 260 habitants. A poques hores d’Ituango. “Jo tinc por, no per mi, sinó pels meus fills. Que un dia es trobin cara a cara amb la persona que va matar el seu pare. Jo sí que podria veure-ho, jo ja ho vaig perdonar. Però ells... jo no sé què farien”, diu Luisa María Moreno. L’han desplaçat quatre vegades, la guerrilla i els paramilitars. Fins que va arribar, ja viuda, a Ituango. “El meu marit conreava fesol, blat de moro, iuca, plàtan. I els militars n’hi compraven. Un dia van arribar les FARC i me’l van matar”.

Les víctimes d’aquesta guerra les ha posat el camp. Les parts més afectades pels atacs guerrillers o paramilitars han sigut sempre els corredors naturals que es feien servir per donar sortida a la cocaïna o llocs emplaçats estratègicament com Ituango. Els municipis ubicats selva endins on mai hi va haver presència estatal i rics en recursos naturals van servir d’amagatall.

“La guerra [...] ha tingut un profund impacte en el món rural, mentre que les ciutats han sigut tocades en moments molt puntuals, i amb menys pràctiques violentes, més visibles però menys letals”, assenyala l’informe Basta ya del Centre Nacional de Memòria Històrica.

Avui són aquestes víctimes les que més aposten per la pau. “Jo ja vaig perdonar. Cal viure amb ells. Si es volen desmobilitzar és perquè també volen la pau. La justícia per a mi és tenir pau”, diu la Luisa María, que amb gairebé total seguretat votarà al plebiscit del 2 d’octubre per ratificar els acords de l’Havana.

A Sandra Callejas li van matar quatre germans d’entre 18 i 35 anys. La seva família només va poder enterrar la més gran, la Marleny. “Els altres continuen desapareguts. Amb tota seguretat morts”, afirma aquesta jove, que presideix l’Associació de Víctimes d’Ituango. Critica la falta de transparència del govern pel que fa als programes de reinserció de guerrillers. “N’hi ha que no saben llegir ni escriure, d’altres que no han sortit mai de la muntanya, no saben què és un poble ni una ciutat. Què pensaran aquesta gent? Quines pors tindran?”

Callejas també lamenta que a l’Associació de Víctimes no han rebut formació per participar i donar suport en aquest suposat procés de reinserció. “Nosaltres treballaríem en aquest procés, esclar que sí. Però és que aquí ningú ha vingut a donar-nos eines”.

“La guerra s’ha patit al camp”

El camperol Humberto de Jesús Zuleta, amb la cara clivellada per la feina i les hores al sol, va veure com cremava la seva finca, El Cedral, després que els paramilitars assassinessin diversos camperols i violessin un grup de dones. Zuleta torça el gest i esbossa una ganyota de no entendre res quan se li parla de la campanya de l’expresident Álvaro Uribe per votar no al plebiscit i propiciar uns acords menys indulgents amb els guerrillers. No acaba d’entendre-ho.

“A les ciutats, suposo, han patit poc la guerra. L’ha patit el camp. Els diria que donessin suport al procés, que això és benestar per a tota la nació. És molt difícil convèncer algú que no ha patit la guerra en carn pròpia. Un n’ha de patir les conseqüències per ser raonable. ¿Com pot ser el mateix viure en pau que viure una guerra ben horrible?”

El govern colombià i les FARC han signat la fi d’una guerra que ha deixat vuit milions de víctimes.

Cronologia

1953-1964

Les FARC neixen a les muntanyes de Marquetalia, a partir d’un moviment de resistència armada de camperols enfrontats al govern central que defensaven la seva terra.

1964-1986

Sorgeixen altres guerrilles, com l’ELN, i el govern impulsa la creació de grups civils armats d’autodefensa. Neix el paramilitarisme. Els primers intents de negociació culminen amb els Acords de la Uribe, que acaben fracassant.

1986-2002

Els successius governs intenten diàlegs fallits. El president Andrés Pastrana i Tirofijo es reuneixen i es firma un alto el foc. Però el govern posa fi al diàleg pel segrest d’un avió comercial.

2002-2010

La presidència d’Álvaro Uribe és el període de més confrontació amb la guerrilla.

2010-2016

Sota la presidència Juan Manuel Santos maten Alfonso Cano, cap de les FARC, i s’engega el procés de pau.