Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

I el candidat es va fer home

Puntuar Un debat presidencial és més que un joc d'errors, sobretot per a l'aspirant. Cal anotar algun punt, com Reagan el 1980 quan va preguntar als nord-americans si estaven millor llavors que quatre anys enrere.Dijous, a les tres de la matinada, Obama i Romney es trobaran a Denver per a l'hora de la veritat, és a dir, l'hora de la imperfecció

"No tens mai una segona oportunitat per causar una primera impressió". La frase podria ser el títol adotzenat de qualsevol llibre d'autoajuda però Barack Obama i Mitt Romney farien bé de recordar-la dimecres que ve, quan es trobin a soles, a la Universitat de Denver, davant la mirada televisiva de no menys de 50 milions d'americans.

Perquè malgrat que a hores d'ara el país ja està perfectament familiaritzat amb l'altivesa d'Obama i la rigidesa de Romney, serà la primera vegada que tots dos apareixeran col·locats de costat i, per tant, serà la primera ocasió en què els votants podran comparar la talla dels dos homes que aspiren a presidir-los. Podran observar com reaccionen quan es diguin a la cara tot allò que s'han estat retraient als mítings i als anuncis. Després d'un debat de 90 minuts, els nord-americans hauran rebut prou impactes emocionals de cares, rèpliques, gestos i frases per decidir quin dels dos sembla més digne de confiança per esdevenir el president dels Estats Units fins al 2016.

Obama i Romney també comprovaran aquests dies la desenganyada veritat que va expressar la congressista republicana Michelle Bachman després de ser escombrada sense contemplacions de la cursa per la nominació: "Presentar-se per a president dels Estats Units és una sèrie d'humiliacions, una darrere l'altra". A Obama li han fet assajar el debat fins i tot acabat de tornar de la base d'Andrews, de pronunciar l'elogi fúnebre davant els quatre taüts dels diplomàtics assassinats a Líbia. Els seus assessors l'han tallat sense miraments: "Més curt. Més incisiu. Així no, que sona a professor. La gent no vol un professor, vol un president". El senador i excandidat John Kerry ha fet de Romney i li hi tirat en cara tots els seus fracassos en economia i política exterior, en un exercici dolorós per a un president-estrella.

A Romney l'ha entrenat el senador Rob Portman d'Ohio, que ha tingut la missió de posar-lo nerviós, presentant-lo com un home de negocis que s'ha fet ric sense gaires escrúpols de responsabilitat social, un continuador de les polítiques deslocalitzadores que han enfonsat la classe mitjana. I després de sentir-se dir de tot menys bonic, Romney ha hagut d'aprendre a guardar el posat i aparèixer presidencial.

L'aspirant arriba més entrenat. Ha participat en 23 debats en menys d'un any, mentre que a Obama fa quatre anys que no li porten la contrària en públic. I ara és president, de manera que ha de mantenir l'aplom del rang sense semblar desapassionat. Ha de mostrar-se un graó per sobre de l'aspirant sense ser condescendent. Tots dos han de desacreditar l'altre sense destruir-lo, mostrar fermesa amb bones maneres i duresa amb sentit de l'humor.

Moderador amb experiència

Estaran moderats per Jim Lehrer, que de tots tres és, de llarg, qui atresora més experiència: serà el seu dotzè debat presidencial. El primer el va moderar el 1988 entre George Bush (pare) i Mikel Dukakis. Té 78 anys, i treballa a la televisió pública PBS. És un tipus tan obsessionat amb la imparcialitat que els seus companys asseguren que ni tan sols vota. Guanyador d'un Emmy, novel·lista i assagista, Lehrer és l'home per a la situació, segons tota la professió, incloses les noves generacions que demanen pas.

Tot i que Lehrer va anunciar després dels Obama-McCain del 2008 que no tornaria a arbitrar cap més debat, la Comissió encarregada d'organitzar-los el va anar a buscar perquè ha canviat el format i calia algú amb garanties perquè sortís bé. Per primera vegada, els 90 minuts es dividiran en sis segments de quinze minuts. Els candidats tindran dos minuts cada un per fixar la seva posició, i després en quedaran onze perquè debatin lliurament. Aquí serà on Lehrer haurà de controlar el rellotge i fer avançar la conversa sense buscar protagonismes. I sense sentir el pes de la història.