El cel xinès plana sobre París

PequínLa Xina és el principal emissor de gasos d’efecte hivernacle del planeta i, per tant, és un dels principals agents del canvi climàtic. Però també s’ha convertit en una de les seves víctimes. La primavera passada grans tempestes de sorra van castigar el nord-oest del país i van posar en alerta onze províncies, entre les quals la capital, Pequín, que va viure la pitjor tempesta dels últims 13 anys. La sorra prové del desert de Mongòlia i fins i tot del Kazakhstan, i la intensitat de les tempestes és tan forta que arriben al Japó. La causa de la seva virulència és la creixent desertificació de les províncies xineses de Mongòlia Interior i Shaanxi. La tempesta no només arrossega sorra, sinó que també hi viatgen partícules tòxiques producte de la contaminació.

Si al nord la desertificació i les tempestes de sorra són conseqüències visibles del canvi climàtic, al sud ho són l’increment de les inundacions i els tifons. Estudis fets per universitats xineses diuen que el canvi climàtic provocarà un augment del nivell del mar del Sud de la Xina d’entre 7,5 i 14,5 centímetres en els pròxims 30 anys. El fenomen afectaria directament les zones costaneres i provocaria marees i inundacions en ciutats com Xangai.

El canvi climàtic tampoc respecta el sostre del món. Al Tibet l’escalfament global provoca el desglaç de les glaceres, que ja s’han reduït un 15% en els últims 30 anys. Si es manté el ritme actual de desglaç, dos terços hauran desaparegut el 2050. Al Tibet és on neixen els grans rius d’Àsia, i a la llarga el desglaç provocarà una crisi en el proveïment de l’aigua que afectarà no només la Xina sinó tota la regió.

Tots aquests efectes que comença a patir la Xina tenen l’origen en les emissions de CO2. Dos terços de l’energia que s’utilitza en aquest país encara provenen del carbó. La combustió d’aquest mineral és responsable del 80% de les seves emissions de CO2 i alhora de l’alta contaminació atmosfèrica.

Mentre el president Xi Jinping arribava a París, el diumenge 29, a Pequín es declarava l’alerta taronja per contaminació atmosfèrica. El registre de concentració de partícules PM 2.5 -les més nocives per a la salut- superava els 400 micrograms per metre cúbic, quan l’OMS considera que per sobre de 25 ja és perillós per a la salut. La situació ha empitjorat els dies següents, i a Pequín s’han superat els 945 micrograms.

El dia s’enfosqueix amb una espessa boira que fa olor de fum, se t’enganxa a la pell i t’irrita els ulls i la gola. La visibilitat disminueix, els gratacels es difuminen entre la boira i es crea la visió d’un món fantasmal i una mica postapocalíptic entre cares tapades per les mascaretes.

Malauradament no és un fenomen aïllat, ja que es produeix rutinàriament a l’hivern, sobretot al nord del país. Des del 15 de novembre s’engeguen les calefaccions centrals, majoritàriament alimentades per carbó, i la contaminació es dispara.

Fa unes setmanes l’alerta va saltar a Shenyang, la capital de la província de Liaoning, on el fred va obligar a encendre abans les calefaccions i el nivell de PM 2.5 va ser 56 vegades superior al que recomana l’OMS.

A Hebei, la província que envolta Pequín i on està instal·lada gran part de la indústria pesant del país, la situació és tan greu que els joves l’anomenen Mordor.

El problema és tan difícil de camuflar que les dades del govern xinès perden maquillatge i cada vegada s’assemblen més a les de les fonts independents. Segons un estudi de la Universitat de Berkeley la pol·lució és la causant d’un 17% de les morts a la Xina. Uns 4.400 xinesos moren cada dia per problemes relacionats amb la inhalació d’aire contaminat.

El govern és conscient de la gravetat del problema i d’aquí ve el seu canvi de política davant el canvi climàtic i el seu compromís d’arribar a acords vinculants per reduir emissions. Però insisteix que la solució és a llarg termini, ja que no pot prescindir del carbó fins a desenvolupar fonts d’energia alternativa.

La Xina ha viscut tres dècades de vertiginós creixement amb la força motriu del carbó i les energies fòssils. En aquests anys ha repetit com un mantra que la prioritat era créixer tot i la contaminació, i després ja tindrien temps de netejar. Però la perillosa realitat que ha creat ofega, literalment, el present i l’obliga a revisar a marxes forçades la seva política energètica i mediambiental. I tampoc cal oblidar que el pragmàtic govern xinès veu el risc del canvi climàtic com una oportunitat per liderar el canvi del model energètic mundial.