El cementiri dels sense nom

Enviats especials a MitileneA pocs quilòmetres de Mitilene, la capital de l’illa grega de Lesbos, entre camps d’oliveres, descansen les restes dels refugiats que han perdut la vida intentant arribar a Europa. “Nena desconeguda. 6 anys. Número 25 202. 23/11/2015 des del 30/10/2015”, diu una placa de marbre amb lletres negres. Fa mesos que al cementiri municipal no hi queda lloc i l’Ajuntament es va decidir a obrir un nou espai al poble de Kato Tritos.

En un terreny limitat per una tanca, al costat d’un molí d’oli, que desprèn un intens perfum d’oliva, s’arrengleren 75 tombes. Seguint el ritual musulmà, les sepultures es fan directament a terra orientades cap a la Meca, en ordre d’arribada. L’Ajuntament planeja fer-hi un cementiri els pròxims mesos.

La majoria de víctimes de l’Europa fortalesa no s’han pogut identificar, perquè cap familiar ha sobreviscut al naufragi o perquè els cossos s’han passat tant de temps a l’aigua que són irreconeixibles. Són només una macabra estadística, un testimoni de com el Mediterrani s’ha convertit en un cementiri de somnis trencats, en una fossa comuna que aquest any s’ha empassat almenys 4.600 vides. Els entesos diuen que en realitat són moltes més, perquè a molts senzillament se’ls ha empassat l’aigua o han tornat arrossegats a països com Líbia, que ni tan sols són capaços de comptar morts.

Per respecte als morts, i als vius

Al cementiri de Kato Tritos molt pocs tenen nom, com la doble tomba de la primera fila: “Abdi Ghalia, 142 núm. 3. 18/7/16, 31 anys” , diu la primera làpida; “Abdi Walat, 145 núm. 4. 18/7/16, 1 any”, al costat. La sepultura més recent és del 13 de setembre passat: “Abd-Al·lah Khalaf, de 77 anys”.

Nousias Theodoros és el forense de l’illa. Per les seves mans han passat més de 250 cossos de sirians, iraquians, afganesos, iranians, pakistanesos, sudanesos... homes i dones, de totes les edats. El doctor assegura que mai s’havia imaginat que en la seva carrera hauria de fer tantes autòpsies a criatures i gent jove. “No és com tenir un accident: són gent que ha sigut empesa al mar i a la mort”, recorda. El metge treballa nit i dia amb un objectiu: “Que cada cos tingui un nom, no volem haver d’enterrar ningú amb un número”. Diu que ho fa per respecte als morts i als vius, perquè els familiars no visquin amb l’angoixa de tenir algú estimat que un dia, simplement, es va esvair. El procediment és el mateix que el de qualsevol mort violenta. Quan arriba un cos, el forense el fotografia i en documenta tots els detalls: des de la talla de les sabates fins a les marques corporals, lesions o cicatrius d’operacions quirúrgiques. Si no se’n coneix la identitat se li assigna un número que presidirà també la làpida dels sense nom. En tots els casos es prenen mostres d’ADN i es fan proves toxicològiques.

Si estan en bon estat, els cossos es conserven fins a 40 dies en un contenidor frigorífic donat pel govern britànic que s’ha instal·lat al pati de l’hospital local. El doctor endarrereix l’enterrament tant com pot per guanyar temps per a la identificació. Les cerimònies d’enterrament són senzilles, però respectuoses: hi participen voluntaris i gent del poble, de vegades els guardacostes i les autoritats locals.

Desenes de familiars de mig món s’han adreçat a la morgue de l’hospital de la capital de l’illa buscant la seva gent. Ho fan amb l’ajuda de Mohamedi Naiem, un afganès que va arribar a Lesbos com a refugiat el 2002 i que els acompanya en la seva desesperada recerca. El primer pas és que li enviïn fotografies dels desapareguts, amb la data i tota la informació de què disposin sobre el naufragi. Les imatges es comparen amb les del forense i si es creu que hi ha una coincidència els familiars envien les seves mostres d’ADN a través de les ambaixades o, si poden, es traslladen fins a l’illa.

La recerca de les famílies

Fa uns mesos hi va anar Faruk Pakar, un afganès que buscava el seu germà, Gulam, un veterinari que va fugir de les amenaces dels talibans amb la seva dona i els seus quatre fills. Li havia trucat el 28 d’octubre del 2015 per dir-li que estava a punt de pujar a una pastera que el portaria a Grècia. Uns dies després el va reconèixer en una fotografia de les víctimes d’un gran naufragi. L’home va començar una recerca desesperada. Li van confirmar uns mesos més tard que el forense havia identificat els cossos del seu germà i la seva cunyada i es va plantar a Lesbos.

El Mohamedi el va acompanyar fins al cementiri a veure on estaven enterrats i allà mateix van fer una trucada per Skype a l’Afganistan perquè la resta de la família pogués participar en l’oració. L’home va continuar la recerca dels seus nebots: va omplir l’illa de cartells i va anar al centre de detenció de Mória, però no en van trobar cap rastre.

El forense encara conserva penjat a la paret del seu despatx un cartell amb les fotografies i els noms dels quatre nens desapareguts: el Hassim (10 anys), la Nazella (12), el Tamim (16) i el Samim (14). L’oncle va anar a Turquia per continuar la recerca. Un mes després, les males notícies van arribar d’Atenes: les mostres d’ADN dels pares coincidien amb les de tres nens morts en el mateix naufragi a qui el doctor també havia fet l’autòpsia (aquell mes en va fer 86). Del quart germà no se’n sap res.

El doctor Thedoros sap que forma part de la seva feina donar notícies terribles. “He conegut pares que van salvar criatures d’un naufragi i als quals he hagut de dir que els seus propis fills es van ofegar”, diu el doctor Theodoros. Per al metge no es tracta només de seguir els protocols i de complir la llei: “Cal respectar els morts sense fer cap diferència; ells no es poden defensar”.