Publicitat
Publicitat

El comiat amarg de Mario Monti

La d'aquesta setmana ha estat l'última cimera europea de Mario Monti. Ironies de la vida, va ser Silvio Berlusconi qui el 1994, com a primer ministre d'Itàlia, va enviar per primera vegada el professor Monti a Brussel·les. Diuen que l'aleshores president de la Comissió Europea, Jacques Santer, va dir al Cavaliere: "Silvio, m'has enviat un alemany i no un italià".

L'adéu de Monti, dinou anys després, té un regust amarg. La integritat del tecnòcrata ha quedat rebregada a l'arena política italiana. Berlusconi se'l va menjar a les urnes. I, malgrat la lleialtat amb què va aplicar el programa de reformes i austeritat marcat per Berlín, la cancellera Angela Merkel ha estat incapaç d'admetre ni per un instant que la intransigència alemanya va alimentar la derrota electoral de Monti.

El fracàs del professor a qui van posar a fer de polític és un clam contra l'Europa de la supèrbia i, per als qui encara no ho volen sentir, Monti els ho ha posat per escrit. L'italià es va acomiadar de la resta de caps d'estat i de govern de la Unió amb una carta de quatre pàgines on els advertia que "l'interval de temps que hi ha entre les reformes estructurals i els seus efectes en termes de reactivar l'economia i crear llocs de treball és massa gran". Aquesta "falta de suport públic per a les reformes", prosseguia Monti, es tradueix en una "caiguda dramàtica" del suport no només als governs castigats per la crisi sinó a la Unió Europea en general.

El president francès, François Hollande, el trobarà a faltar. Ha perdut el seu aliat més potent en la defensa que cal invertir per créixer. "El risc de rebuig és per a tot Europa", reconeixia també Hollande. Jean-Claude Juncker, primer ministre de Luxemburg, parlava fins i tot de "risc de revolta social".

Immunitat alemanya

Encara hi ha qui -ebri de triple A- se sent immune al risc de la desafecció. Pel primer ministre finlandès, Jyrki Katainen, l'únic "problema" és que Monti "només va estar un any al govern". Vist d'Hèlsinki no calen més mesures que posar els números en ordre.

També el ministre d'Economia alemany, Philipp Rösler, treia pit dimecres assegurant "amb tota la modèstia" que les finances alemanyes "són l'enveja del món". Presumint d'uns "resultats de proporcions històriques", Berlín continuava negant que hagi anat massa lluny exigint austeritat.

El resultat de les eleccions italianes, com a mínim, ha aconseguit canviar el discurs dominant. L'obsessió per salvar l'euro a base de rigor i garantir la reelecció d'Angela Merkel a la cancelleria el mes de setembre comença a ser insostenible per a unes institucions europees que veuen com el carrer els qüestiona la credibilitat i la legitimitat de les seves decisions. "Hauríem de trobar mesures a curt termini que permetin notar millores ràpides en el creixement i encarar algunes de les necessitats més urgents de la gent", anunciava a la cimera el president de la Comissió, Durão Barroso. Només això. Cap decisió, cap mesura, cap compromís, però sí un missatge construït amb paraules diferents.