De la conspiració a la política
El líder dels liberals europeus, Guy Verhofstadt, denuncia l’existència d’una suposada santa aliança contra la Unió Europea. “El que veig avui són russos, americans i turcs treballant junts per destruir el model europeu”, va dir l’ex primer ministre belga davant l’Eurocambra. Per a Verhofstadt, hi ha un “cercle d’autòcrates” —que inclou Trump, Putin i Erdogan— intrigant per fer caure la UE. Va acusar Putin de “finançar obertament” partits populistes i euroescèptics a la UE; va denunciar que Erdogan persegueix els opositors turcs que hi ha a la UE, i dels Estats Units va confessar que li preocupa l’assessor de Trump, Steve Bannon, propietari del portal de notícies d’extrema dreta Breitbart, perquè ha anunciat l’obertura de dues noves delegacions del seu mitjà a França i Alemanya per —segons Verhofstadt— “influir en les eleccions” que hi haurà l’any que ve.
Les teories conspiratòries de Verhofstadt —i la seva encara sorprenent aura d’home directe que manté a l’Eurocambra— oblida que aquesta debilitat europea no té l’origen en la pressió exterior sinó en les renúncies interiors. El belga —ara negociador del Parlament Europeu pel Brexit— va arribar a qualificar els partidaris de sortir de la UE de “rates que abandonen un vaixell que s’enfonsa” i, com a resposta, els britànics van preferir votar contra l’Europa que els alliçonava. L’auge de l’extrema dreta, que en poc més d’una dècada ha passat d’exercir d’aglutinador del vot protesta a convertir-se en força de govern en alguns estats membres, és molt anterior al finançament del Kremlin i, més encara, al trumpisme. La dreta populista europea ha trobat un terreny adobat en una UE desigual, amb fractures internes i sense més oferta política que el “No hi ha alternativa” que ha dictat les receptes econòmiques dels últims anys.
És veritat que el sentiment d’identitat o de pertinença europea s’ha configurat durant molt de temps per oposició a altres models o orígens, i avui aquesta contraposició és més borrosa. Governs cada cop més autoritaris seuen a la UE, i una part dels ciutadans han deixat de creure que aquest és un projecte per sortir-hi guanyant, i no pas perdent.
Malgrat tot, la Fundació Bertelsmann acaba de publicar un sondeig que demostra amb xifres com el Brexit ha fet créixer el suport intern a la Unió Europea. Davant la incertesa del que pot venir després, Europa encara seria una valor segur. No és per convenciment. És per por.
Segons aquest estudi, les ganes de formar part de la UE van créixer entre el març i l’agost 5 punts, fins al 62% de la població de la Unió, i un dels ascensos més grans va ser al Regne Unit, on al gener només hi havia un 49% dels britànics favorables a la UE i a l’agost, després de la victòria del Brexit, els partidaris de la Unió havien pujat fins al 56%.
L’estudi de la Bertelsmann va preguntar a 10.000 ciutadans europeus què votarien en un referèndum de pertinença a la UE. Ja fa temps que les enquestes demostren que han errat la manera de mesurar els comportaments electorals. Per això, que a Itàlia entre un 41% i un 43% dels enquestats declarin obertament que votarien a favor de sortir de la Unió demostra la fragilitat de tot plegat.
La UE no pot seguir alimentant-se de la incertesa i amagant-se darrere les teories dels enemics externs. La credibilitat no es recuperarà amb discursos sinó amb polítiques.
