Publicitat
Publicitat

El balanç del tribunal de l'Haia: mil milions i només dues sentències

El TPI compleix 13 anys enmig de crítiques per la poca eficàcia i l’elevat cost econòmic

Un exjutge arriba al Tribunal Penal Internacional (TPI) per fer-se càrrec d’una investigació preliminar. En poques hores llegeix la documentació i n’elabora l’informe provisional. La resta de funcionaris no se’n saben avenir. “Havíem previst que trigaries almenys tres setmanes”, li etziben, atònits, davant de tanta diligència. L’anècdota pot ajudar a il·lustrar el lent engranatge d’aquest tribunal, amb seu a la ciutat holandesa de l’Haia, que des del 2002 jutja els crims més greus.

En aquests 13 anys els jutges tan sols han dictat dues sentències: totes dues condemnaven ex senyors de la guerra congolesos. Actualment té nou casos sota investigació i nou més amb diligències preliminars per determinar si hi ha o no delicte i si la cort hi és competent. Fins a l’any passat s’havien emès 30 ordres de detenció, de les quals 12 encara estaven pendents. Nou sospitosos eren a la presó a l’espera de judici. No és un balanç gaire exitós per a un organisme que, després d’una costosa gestació d’equilibris polítics i diplomàtics, va obrir les portes l’1 de juliol del 2002 amb l’objectiu que els grans crims contra la humanitat no quedessin impunes. “Clarament no era el que esperàvem, és un resultat pobre”, resumeix Manuel Ollé Sesé, professor de dret penal internacional de la Universidad Complutense de Madrid, que creu que ha arribat l’hora que hi hagi “un replantejament” per millorar-ne el funcionament.

Excés de burocràcia

No és fàcil lluitar contra la “feixuga burocràcia” que eternitza processos ja de per si complicats per la “poca col·laboració dels estats perquè els funcionaris vagin a investigar-hi les denúncies”, apunta l’advocada argentina especialitzada en drets humans i assessora del TPI Mariana Rodríguez-Pareja.

Els 123 països que ja han ratificat el Tractat de Roma -la carta fundacional del tribunal- es comprometen a facilitar la feina dels equips del tribunal, així com a garantir-ne la seguretat personal i penal, però, de vegades, només posen bastons a les rodes, i allarguen així la instrucció. En aquest sentit, Ollé subratlla que no es va tenir en compte que en molts casos són els mateixos aparells dels estats els que estan involucrats en crims i, per tant, la cooperació és nul·la. “Es depèn massa del voluntarisme”, apunta el lletrat, que actualment representa davant del TPI els interessos de víctimes de les matances arran del cop d’estat del 2009 a Hondures. El tribunal no disposa d’un cos propi de forces de seguretat que pugui practicar detencions i queda supeditat als cossos locals.

Les crítiques arriben per diverses bandes i per diferents motius. ¿És una justícia cara? La revista Forbes es preguntava si no caldria retallar personal pels mil milions d’euros que ha costat el TPI des del seu inici, tenint en compte que només ha resolt dos dels sumaris iniciats. “Espanya n’ha incoat més que el TPI”, afegeix Ollé.

Per a aquest 2015 el pressupost del tribunal ha crescut un 11,3% respecte a l’any anterior, fins a arribar als 135,39 milions, per fer front a “una activitat” judicial que es preveu “superior”, com per exemple per al judici contra l’ugandès Dominic Ongwen, que arrencarà el gener del 2016. Les previsions també preveuen una partida per a les pensions dels sis jutges que es jubilaran. En total, 700 funcionaris, encapçalats per una presidència de tres magistrats i 18 jutges més, així com una fiscalia amb 13 membres.

Fa unes setmanes Sud-àfrica es va negar a lliurar al TPI el president del Sudan, Omar al-Baixir, sobre qui hi ha dues ordres de detenció. El gest de Pretòria ha posat en evidència per enèsima vegada la disconformitat dels líders africans perquè, sostenen, l’organisme només ha posat la lupa sobre els crims de l’Àfrica. De fet, és cert. Els nou expedients oberts corresponen a delictes comesos contra africans, per africans i en territori africà, igual que dos dels altres nou que estan en estudi.

Obviant la reconciliació

És una crítica que va més enllà de les fronteres del continent negre i molts es pregunten per què ni George W. Bush ni Tony Blair, per exemple, han sigut citats ni tan sols a declarar per presumptes crims comesos a l’Iraq, assenyala l’advocat Ollé.

No obstant, Oryem Nyeko, responsable del Projecte Justícia i Reconciliació, en actiu des del 2005 a Uganda, no comparteix la idea que “els africans siguin un objectiu” del TPI. Però l’activista sí que lamenta que, en cas de sentència condemnatòria, el tribunal “no tingui més mecanismes que els del càstig i no prevegi mesures de reconciliació ni compensació a les víctimes”. “Ningú es preocupa que hem de viure tots junts en un mateix país”, afirma des de Kampala.

L’advocada Rodríguez-Pareja afegeix que hi ha “una nova onada de panafricanisme que serveix d’excusa per eludir la justícia internacional”, incomplint els compromisos adquirits, com ha passat en el cas de Sud-àfrica, que va donar explícitament immunitat a Al-Baixir.

Per evitar aquest divorci que fa temps que es veu a venir entre el TPI i l’Àfrica, es va nomenar la gambiana Fatou Bensouda com a fiscal en cap en substitució d’un argentí. Però ni així. A la fiscal tampoc no l’han deixada treballar i recentment ha hagut de retirar temporalment els càrrecs contra el president de Kènia, Uhuru Kenyatta, per falta de proves, argumentant la nul·la col·laboració del govern kenià.

Malgrat les crítiques, l’aposta per la continuïtat d’aquest organisme queda intacta per a la majoria d’agents implicats. Per a Adriana Ribas, delegada d’Amnistia Internacional a Catalunya, en tot cas, el TPI va suposar i continua sent “un avenç” per disposar del primer tribunal penal internacional permanent i independent.

Fins a la seva constitució, havien funcionat tribunals específics, com el que jutja els crims a l’antiga Iugoslàvia o Ruanda. Però, a partir de l’entrada en vigor de l’Estatut de Roma, el TPI s’atribueix les competències de crims contra la humanitat, de guerra i genocidi que s’hagin comès després del 2002 perquè no té caràcter retroactiu. En justícia internacional es prioritza que l’estat afectat faci el judici si és capaç d’organitzar un procés amb totes les garanties jurídiques i de seguretat que requereix un judici contra crims tan greus.

Càstig als incompliments

Així que, sense qüestionar el TPI, però amb gairebé una dècada i mitja de funcionament, per a la lletrada argentina ha arribat l’hora de fer un exercici d’autocrítica i de revertir “la falta de compromís” d’alguns estats membres, que han de ser “conseqüents” amb les obligacions que han assumit. Però, en cas d’incompliments, no hi ha mecanismes per penalitzar el país. Potser alguna amonestació diplomàtica, però poca cosa més. A Rodríguez-Pareja li sembla bé introduir sancions i apunta que l’ONU “hauria de tenir un paper més fort” a l’hora de collar els estats membres. Però això no és fàcil de complir perquè, irònicament, tres dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat -els Estats Units, Rússia i la Xina- no reconeixen l’Haia i, segons apunta el professor Ollé, resulta que poden vetar o decidir si s’envia un estat o no a un tribunal al qual no reconeixen autoritat. Barack Obama no ha firmat el Tractat de Roma però, a diferència de l’administració Bush, ha col·laborat amb el TPI, detenint i lliurant sospitosos. Els experts consultats per aquest article critiquen també el “lamentable pas enrere” -en paraules de la portaveu d’AI- que ha fet l’estat espanyol en la reforma de la llei de justícia universal.