Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DEL MÓN ÀRAB

El deliri (im)probable d'Al-Assad

La resistència siriana a l'exterior viu entre l'anhel d'un nou futur que sembla a tocar i la crua realitat d'una repressió brutal que té la població civil com a principal objectiu. Per això, quan tens l'oportunitat de trobar-te a Istanbul amb un alt representant de l'oposició siriana a l'exterior i t'explica el deliri de futur de Baixar al-Assad, és inevitable pensar que és excessivament complicat i rocambolesc. Però també ho és que al Pròxim Orient les partides regionals ocultes amb transcendència global tenen tantes o més probabilitats de ser certes que les aparents i obertes. Anem a pams, doncs.

A la població costanera siriana de Baneyas hi ha la base militar més estratègica que té Rússia a la regió. Des d'allà controla què passa al Líban, a Jordània, Palestina i Israel. Però la guerra a Síria ha encallat les negociacions per a la creació d'una nova base militar russa a Síria. En aquest cas, la nova instal·lació militar seria a l'extrem més oriental del país, a Der Alzon, des d'on els russos volen poder accedir amb facilitat a l'Iraq i l'Iran.

Aquesta segona base és un objectiu estratègic regional prioritari per Putin -tot anticipant-se a la pròxima inestabilitat regional, que tindrà Teheran com a epicentre- i és l'as a la màniga que es reserva Al-Assad per garantir el seu futur.

La partició de Síria

El dictador sirià no vol ni sentir a parlar d'un exili, ja que sap que tindria molts números per acabar davant un tribunal internacional. Sap que l'opció de mantenir-se al poder té un termini limitat malgrat l'extrema violència que exerceix. I té molt present la fi diversa però d'igual resultat d'altres autòcrates de la regió com Gaddafi i Mubàrak. Ell vol un nou país emparat per la comunitat internacional.

La divisió de Síria en dos nous estats és una solució difícil i complicada però és una solució, i així la intentaran vendre la Xina i Rússia. Els xinesos hi guanyaran prestigi, incidència i consolidació del rol creixent de gendarme internacional. Rússia garantirà la presència militar a tots dos estats i refermarà el seu paper a la regió. Les democràcies occidentals tornarien a avalar un nou Dayton, que només serviria per sortir del pas, i deixa en via morta una guerra que han estat incapaços d'aturar. I Al-Assad ha triat el territori amb cura: el nou país, a més d'ocupar bona part de l'actual costa siriana, controlaria una de les reserves de gas més grans pendents d'explotar que queden al planeta, i ja se sap que això facilita molt les relacions internacionals. Queda la incògnita americana que en aquest nou hipotètic escenari només hi perd, una tònica creixent a la zona malgrat els esforços de l'administració Obama. Efectivament, un cercle aparentment impossible de quadrar; sembla impossible i potser precisament per això és probable.

Quan em miro el mapa que m'acaba de dibuixar en un tovalló de paper demano al meu interlocutor per la ciutat de Homs perquè aquesta divisió la situa dins el nou estat d'Al-Assad i és, amb tota seguretat, la ciutat siriana on el dictador ha tingut i té més opositors. La resposta és clara: "Aquest obstacle ja l'ha resolt. Homs ja no és una ciutat. És una pila de runa d'on ha fugit tothom".