Publicitat
Publicitat

AMÈRICA DEL NORD

El sud dels EUA, sota l’allargada ombra del racisme

El tiroteig en una església de Charleston obre un debat sobre la discriminació racial

William Smith comprova que totes les portes i les finestres de l’església estinguin ben tancades poc després d’acabar la sessió d’estudi de la Bíblia. Aquest petit temple baptista del carrer Fern, a l’est de la ciutat de Knoxville, on els afroamericans són majoria, està situat a pocs metres d’un solar buit que va acollir una de les més de 70 esglésies de la comunitat negra que van ser atacades i cremades durant els anys 90 en el profund sud dels Estats Units. L’incendi de l’església Inner City el gener del 1996, diu Smith, és un cas no resolt: “Mai se’n va detenir el culpable”. Entre les cendres i les restes sobresortien unes pintades racistes a la porta cremada del centre religiós.

El tiroteig recent a l’església Mare Emanuel de Charleston (Carolina del Sud) ha evocat aquests atacs de fa vint anys, però també el llarg historial de terror contra els afroamericans que té els seus fonaments en l’esclavitud. Les esglésies de feligresos negres han sigut objectiu de grups d’odi perquè han jugat des de sempre un paper molt important en la recerca de justícia social per a la seva comunitat. Són llocs de pregària, però també han sigut santuaris contra el racisme.

“Amb l’elecció d’un president afroamericà, molts van creure que entràvem en una era postracial, però no ha sigut així”, assegura Edna Medford, historiadora de l’emblemàtica Universitat de Howard, una de les primeres per a afroamericans i ara oberta a tothom. Medford creu que la situació no només no ha millorat sinó que ha empitjorat en els últims anys, i en posa com a exemple els casos recents de brutalitat policial a Ferguson, Baltimore i el nord de Charleston. “Les morts de joves negres, la manera com alguns tracten el president, són part d’un problema de racisme sistèmic del país”.

Smith, un constructor jubilat i voluntari a l’església del carrer Fern, ha viscut tota la vida al sud dels Estats Units. De petit va créixer al poble Yazzoo City (Alabama), recollint cotó des dels set anys. “L’escola començava a finals d’agost, però jo no hi assistia fins al desembre, quan acabava la temporada de recollida del cotó”, explica assegut en un dels bancs de l’església.

La vida dels afroamericans als Estats Units ha millorat en les últimes dècades. També als estats del sud, que van lluitar durant la guerra civil nord-americana contra l’abolició de l’esclavitud i van ser l’epicentre, anys més tard, de les lleis Jim Crow per establir la segregació racial. Els linxaments de negres i les legislacions discriminatòries formen part del passat més fosc del país.

Superioritat i odi racial

Tot i així, “molts perjudicis continuen vius”, es lamenta Smith, que fa més de 20 anys que viu a Tennessee. Parla a poc a poc, sufocat per la calor humida i enganxosa típica de l’estiu dels estats del sud. “Sé que molts cops no m’han donat feina perquè era un negre sense educació”, diu, i afegeix que fins i tot avui no pot anar a barris de població blanca quan es fa fosc sense que el pari la policia. “Si veuen una persona negra es pensen que vol robar. Creuen que som criminals”.

Ni Smith ni els milers d’afroamericans que en els últims mesos han sortit als carrers per protestar per la discriminació racial de la policia no se senten protegits. “Quan veig un cotxe de la policia em poso nerviós pel que em puguin dir o fer”.

La idea de jerarquia racial, que manté que el blanc és millor que el negre, es remunta als orígens dels Estats Units. “La guerra civil va acabar amb l’esclavitud, però no va acabar amb les creences que sostenien aquest sistema”, diu Luke Harlow, professor d’història de la Universitat de Tennessee. Els cristians blancs dels estats del sud, explica, van seguir argumentant a través de textos bíblics la defensa de l’esclavitud i la seva superioritat respecte als afroamericans.

Entre l’odi i el perdó

“L’esclavitut va acabar per llei, però el que aquests cristians deien és que la llei de Déu no ha canviat”, diu, i afegeix que aquesta manera de pensar encara alimenta el racisme d’alguns americans i grups de supremacia blanca. Smith sent molta pena per les víctimes de Charleston, però també pel seu presumpte assassí, Dylann Roof, de 21 anys. “A aquest noi algú li ha ensenyat a odiar-nos. Si demana perdó, Déu el perdonarà, però no la llei. Ha destruït la seva vida”, afirma. Però no sent pena pels agitadors de violència.

Per això, segons ell, el debat de la bandera confederada -la dels estats del sud partidaris de l’esclavitud i més tard símbol de la resistència del moviment dels drets cvils- no serveix de res si el país no fa una reflexió profunda sobre els motius de la persistència del racisme.