El dia D per a l’acord nuclear amb l’Iran

TeheranAvui acaba el termini que l’Iran i les potències occidentals s’han fixat per arribar a un acord polític sobre el programa nuclear iranià. Un termini que les parts han esgotat, a causa de les dificultats que els suposa arribar a un consens sobre els aspectes clau que ha de contenir aquest acord. Segons les demandes d’Occident, ha de garantir que el règim dels aiatol·làs no tindrà accés a la fabricació de la bomba atòmica, i, alhora, ha de respectar el dret legítim de la República Islàmica a mantenir el seu programa nuclear amb finalitats eminentment pacífiques.

Des de dijous passat el secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, i el ministre d’Afers Exteriors de l’Iran, Mohammad Javad Zarif, mantenen a la ciutat suïssa de Lausana reunions exhaustives per intentar acostar posicions. Kerry i Zarif representen els màxims exponents de la històrica negociació, que avui podria posar fi a 12 anys d’hostilitats i suspicàcies al voltant del programa nuclear iranià.

Els dos dirigents han mantingut durant els últims cinc dies reunions d’alt nivell amb els ministres d’Afers Exteriors de la resta de països que participen en les negociacions, el grup conegut com el G5+1 (els Estats Units, el Regne Unit, França, Rússia, la Xina i Alemanya).

Però si durant tot el cap de setmana passat a Lausana hi va regnar l’optimisme i els missatges emesos per totes dues parts feien pensar que l’acord era un fet, ahir les esperances per anunciar la victòria es van enfosquir. Es tracta d’un constant estira-i-arronsa que fa palesa la desconfiança mútua que hi ha encara entre Teheran i Washington.

Així, mentre que diumenge l’alta representant de la política exterior europea, Federica Mogherini, assegurava que “s’està més a prop de l’acord que mai”, ahir van sortir a la llum alguns aspectes crucials que estarien dificultant el consens en les últimes hores de la negociació. Es tractaria de la negativa de l’Iran a enviar part del seu urani enriquit a l’exterior, tal com les parts havien preacordat en les últimes converses.

Es tracta d’un punt rellevant per al G5+1, que considera que l’enviament d’una part d’aquestes reserves és una condició indispensable per garantir el caràcter pacífic del programa nuclear iranià. Però el viceministre d’Afers Exteriors de l’Iran, Seyed Abbas Araqchi, anunciava ahir, de manera contundent, que aquest aspecte “no ha estat mai a l’agenda de les negociacions, ni ho estarà en el futur”, unes declaracions que van sorprendre Washington i que es van sumar a les altres qüestions pendents que encara eren sobre la taula de negociacions en vigílies d’esgotar el termini.

L’Iran sempre ha defensat que la seva activitat nuclear té finalitats mèdiques i d’enginyeria elèctrica, però Occident sospita que no és així i per això l’obliga a recular en la seva activitat atòmica. En concret, el G5+1 pretén firmar un acord que reculli una dràstica disminució de les reserves d’urani que l’Iran produeix a les seves centrals nuclears.

L’urani enriquit a uns nivells superiors al 20% pot ser utilitzat com a material per produir arsenal nuclear. Així mateix, una reducció de les reserves d’urani dilataria el temps que necessitaria l’Iran, en cas que s’ho proposés, per fabricar la bomba atòmica. Occident vol que aquest període de dilació no sigui inferior a 12 mesos, ja que aquest lapse de temps els permetria, si calgués, actuar i avortar les infraestructures nuclears a temps.

D’altra banda, les potències també pretenen que es redueixi el nombre de centrifugadores -màquines per enriquir l’urani- que el règim iranià té en funcionament. Actualment, segons ha reconegut el govern iranià, en tindria unes 19.000, de les quals unes 10.000 estarien actives. El G5+1 vol reduir aquesta xifra fins a 6.000 o 7.000, segons les poques informacions que s’han filtrat.

Però totes aquestes demandes, que fins avui i durant els últims 18 mesos han sigut objecte de discussió, han d’oferir una contrapartida a l’Iran, que no pot permetre’s firmar un acord que a l’interior del país sigui vist com un excés de sacrificis i concessions, sense res a canvi. Aquí és on hi ha un altre obstacle important per aconseguir el consens: l’aixecament de les sancions imposades pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, els Estats Units i la UE, i que durant l’última dècada ha asfixiat l’economia iraniana. L’Iran exigeix que les sancions s’eliminin d’un sol cop, sense fases successives, mentre que el govern de Barack Obama tem que una eliminació total de les sancions doni massa marge de maniobra a l’Iran. És per això que Washington sempre ha apostat per un aixecament progressiu de les sancions, una postura que topa frontalment amb Teheran, segons les declaracions d’ahir d’Araqchi, en què assegurava que “és imprescindible que s’aixequin totes les sancions per poder firmar un acord”.

Ahir la delegació iraniana i els ministres d’Exteriors del G5+1 seguien mantenint a altes hores de la nit nombroses reunions sota una pressió màxima. Si les parts no anuncien avui un acord, les possibilitats que l’1 de juliol es pugui firmar un consens definitiu s’esvairan.