Publicitat
Publicitat

GRANS LLACS

Unes eleccions a Burundi tensen de nou el cor de l’Àfrica

El president opta, sense empara legal, a un nou mandat

Les muntanyes de Bukavu es desperten enlleganyades amb una boira tènue. La nebulosa cobreix l’ombra d’un nou focus de violència a l’Àfrica, aquest cop a Burundi. A seixanta quilòmetres, enmig d’aquestes terres foradades per les mines que escupen minerals a la resta del món, hi ha la frontera que separa el Congo de Burundi, un ratlla que no ha servit mai per aturar els fluxos de milícies, refugiats, minerals i inestabilitat.

Les eleccions d’ahir es van fer sense incidents importants, si no es té en compte la bateria de trets i explosions la nit prèvia a la capital, Bujumbura; si s’oblida que s’acumulen 100 morts els últims tres mesos vinculats a la sagnant crisi política, i si es gira l’esquena als 150.000 refugiats burundesos que són fora del país.

Entre els que s’han escapat hi ha famílies, dissidents polítics i periodistes. Poc abans que obrin els col·legis, un periodista burundès narra a Bukavu les pors que es viuen al seu país. I els perquès: “Perdre la feina és el més lleu que et pot passar. El president sortint -el mateix que aspira a una polèmica reelecció- només té el suport del seu partit i l’exèrcit. I ni això. No tothom del seu color està d’acord amb la deriva que ha iniciat”.

Contra un tercer mandat

La crisi política va esclatar quan el president, Pierre Nkurunziza, va anunciar que es presentaria a un tercer mandat. Va ser a finals d’abril i la seva intenció, que la Constitució prohibeix, va fer néixer el moviment per aturar-lo. Sense èxit. Els enfrontaments a la capital, primer, alguns combats al nord del país, després, i les amenaces i la repressió han minat des de llavors unes eleccions en què, amb l’oposició boicotejant els comicis, el guanyador només pot ser ell.

Un nou batec d’alta tensió bombeja a la regió més convulsa del planeta -als Grans Llacs del cor africà- i sobre una història, la de Burundi, amarada d’onades de massacres. Com a Ruanda, la població també és majoritàriament hutu -el 85%- i la confrontació amb la minoria tutsi ha viscut periòdicament massacres massives. El pare de Nkurunziza -que és hutu- va ser assassinat en una d’elles, el 1972. Però no cal anar tan enrere per rememorar la violència. Burundi va tancar una guerra civil de 300.000 morts fa només deu anys i Nkurunziza és un exlíder de la rebel·lió. Per això els ingredients d’aquesta nova crisi espanten.

A més dels morts dels últims tres mesos, són les semblances històriques i regionals les que han provocat la fugida de la població burundesa. Les joventuts del partit de Nkurunziza, el Imbonerakure, han sigut molt agressives últimament i s’han estat armant. Un moviment que recorda, encara que sigui remotament, el que va passar just abans del genocidi a Ruanda, quan les milícies Interahamwe -que també eren les milícies hutu del partit al poder- es van llançar a una massacre sense fre. Han passat vint anys i la tensió es concentra ara a Burundi.

Molts matisos separen aquella realitat de la d’avui, però d’altres obliguen a mantenir-hi ferma la mirada. O s’aconsegueix arrancar una transició que ha estat fracassant -les últimes negociacions van naufragar diumenge passat-“o tornarem a la guerra”, diu el periodista. Ell, com tants altres burundesos, no veu més opcions.