Publicitat
Publicitat

Guia ràpida per seguir les eleccions britàniques

Qui serà el pròxim inquilí del 10 de Downing Street? El Regne Unit decideix demà a les urnes si renova la confiança en David Cameron o bé dóna un oportunitat a Ed Miliband

Qui governarà?

La resposta haurà d'esperar almenys fins divendres al matí. El lent sistema de recomptes de vots britànic farà que els resultats de les eleccions de demà, dijous, no se sàpiguen fins hores després. Però en un país on les apostes són gairebé un esport nacional, cal fer cas de les enquestes que en els últims mesos han publicat els mitjans i que apunten a un final obert. Són els comicis més incerts i disputats i tots els sondejos donen per fet que tant laboristes com conservadors (al poder des del 2010 amb David Cameron fent coalició amb els Liberals Demòcrates de Nick Clegg) es quedaran molt per sota dels 326 diputats, la xifra que marca la possibilitat de governar en solitari.

Amb aquest panorama, des del seu compte de Twitter, el web d'anàlisi Britain Elects demanava "calma" ahir a la nit: "Falten menys de 48 hores perquè tanquin les urnes i se sàpiga el resultat. Mantingues la calma"

Qui podria tenir la clau?

Sense una majoria clara, pocs dubten que conservadors i laboristes hauran de fer mans i mànigues per sumar aliances per aconseguir una clau que obri la porta al govern. Si Cameron es manté al voltant dels 300 escons, tindria més fàcil la reedició del pacte amb els Liberals Demòcrates, sempre que aquests no acabin pagant una factura gaire alta per haver donat suport als 'tories'.

Els laboristes han de buscar un altre manyà si volen recuperar un govern que se'ls va esmunyir el 2010. La derrota va suposar la fi de la carrera de Gordon Brown, en perdre 91 escons en comparació amb cinc anys abans. Ara, tot i que el nou cap de files, Ed Miliband, ha jurat i perjurat que fugirà de l'escocès SNP per desmarcar-se de les seves ànsies separatistes, molts dubten que no optin per la via escocesa si aconsegueix, almenys, situar-se en els 260 escons. Altres socis hipotètics són els gal·lesos o els Verds i, fins i tot, els Liberals Demòcrates.

Quin és el termini de les negociacions?

Un cop acabat el recompte dels sufragis emesos dijous i si es compleixen les enquestes, serà l'hora de les negociacions. El 2010, Cameron va trigar 13 dies per aconseguir que els Liberals de Clegg signessin un acord de legislatura que acabés amb dues legislatures de poder laboristes. En qualsevol cas, el conservador es mantindrà com a primer ministre fins que els partits no siguin capaços de consensuar aliances.

El 18 maig, 10 dies després de les eleccions, el Parlament es reunirà per primer cop per constituir-se i saber si l'aritmètica suma pactes o bé s'ha de continuar negociant.

El calendari no torna a marcar un dia important fins al 27 de maig. És el dia en què la reina Elisabet fa el seu discurs d'obertura del Parlament, carregat de simbolisme i protocol. Malgrat tot, la monarca mai ha jugat un paper polític ni s'ha vist involucrada en les negociacions dels partits.

Qui serà l'efecte del referèndum d'Escòcia?

Les enquestes vaticinen un bon resultat per a l'SNP d'Escòcia, després que el 18 de setembre perdés el referèndum pro independència que la formació havia convocat. Sembla que a les circumscripcions escoceses hi haurà 'sorpasso' nacionalista, que podrien així prendre als Laboristes els seus feus en unes eleccions generals.

I la força del UKIP?

El més antieuropeista dels partits britànics prometia ser una peça clau i, fa poc més d'un any, les enquestes li donaven 20 escons al Parlament de Westminster. Ara, però, els sondejos no n'hi atorguen més de mitja dotzena i fins i tot el líder, Nigel Farage, no les té totes per revalidar l'escó.

Els grans temes de campanya (I): Europa

Cameron ha promès convocar un referèndum el 2017 per preguntar als britànics si volen continuar dins de les fronteres de la Unió Europea. Per contra, ni els laboristes ni els liberals volen sentir a parlar de marxar del club de Brussel·les i ni tan sols garanteixen la consulta. Mentrestant, la població es manté dividida en aquesta qüestió, sempre que la conservació de la lliura esterlina no sigui una qüestió de debat.

Els grans temes de campanya (II): la immigració

El Regne Unit és un país tradicionalment d'acollida, sobretot en les ciutats industrialitzades. Ningú no dubta que els estrangers que han fixat la seva residència a l'illa –molts arribats d'antigues colònies repartides per tot el món– han donat la personalitat cultural i la identitat cosmopolita, sense oblidar que la seva varietat de plats ha enriquit un receptari autòcton justet. 

La crisi, com a d'altres països europeus, ha situat la immigració i la seva regulació al centre del debat polític. Les últimes dades oficials assenyalen que tant  el nombre d'estrangers nascuts al Regne Unit com l'arribada d'immigrants es va duplicar  entre 1993 i 2013, fins arribar als 7,8 milions de persones, en el primer dels casos, i als cinc milions, en el segon.

Tan sols l'UKIP porta al seu programa l'aplicació d'una limitació estricta de la immigració, amb quotes restrictives com les que, per exemple, imposen el Canadà o Austràlia. La formació es nodreix de les classes populars autòctones que amb la crisi han patit les polítiques d'austeritat i retallades de serveis i beneficis socials i veuen en els nouvinguts un 'enemic' amb qui s'han de barallar per les miques que deixa l'estat del benestar.