25/11/2012

Les eleccions de la nostra vida

3 min
Les campanyes per la Casa Blanca estan mil·limetrades fins a l'últim detall.

I fins i tot confessen que "els mítings són idees" que se'ls acudeixen i les van "anotant" perquè tothom els diu que tenen "molt bona memòria", fins al punt que algun va "sense papers".

Que s'oblidin de ser president dels Estats Units, doncs. Aquí no improvisa ni Obama. Una coma fora de lloc i, Houston, tenim un problema.

El millor és el vicepresident Joe Biden. Un gran actor que en aquesta campanya es va esquinçar les vestidures així: "Com poden els republicans apujar els impostos a la classe mitjana, si la classe mitjana ha estat enterrada aquests últims quatre anys!" Hum: aquests últims quatre anys són els que han governat ell i el seu cap.

A Mitt Romney li brillaven els ulls quan es va embalar en la defensa del lliure mercat i va deixar anar: "M'agrada poder acomiadar la gent que no em fa bé la feina". Llàstima, ell que era el supercreador de llocs de treball en temps d'atur. S'ho sentirà dir fins a l'obituari.

I Obama, passant per alt el detall sense importància del 8% d'atur i d'un creixement que amb prou feines superava l'1% abans de l'estiu, es va posar davant el faristol i va afirmar que "al sector privat li va prou bé", i es va quedar tan tranquil. Fins que li van dir que aquell lleuger toc personal obria tots els informatius.

Tres mesos abans de les eleccions, un candidat a la Casa Blanca ja no improvisa, sinó que repeteix fins a l'avorriment frases provades en focus groups , de les que generen amplis consensos ("El 2014 farem tornar a casa les tropes de l'Afganistan perquè ara és temps de construir aquí, a casa nostra"). Stay in message , en diuen.

Als Estats Units els candidats no acostumen a presumir de memòria. La fan servir i llestos. Tenir un bon redactor de discursos i declamar-los bé és fonamental. Perquè als EUA la gent encara espera alguna inspiració dels discursos polítics, vol ser seduïda, emocionada, mobilitzada per la paraula, i no hi pot haver crítica més amarga en el país de les habilitats comunicatives treballades des de l'escola que un columnista trobi que un discurs ha estat "pla".

M'atreviria a dir que és impossible que una candidata aparegui en un debat amb una suma equivocada, ja que per arribar fins allà ha sostingut dotzenes de debats públics i sap on s'amaguen els errors més freqüents. I perquè li han buscat hores de sota les pedres per assajar el debat. I perquè si s'escapa un 400 escrit amb cal·ligrafia vacil·lant, vol dir que no ha sabut construir un bon equip capaç de fer un mínim double check . Els mitjans i l'electorat no tenen pietat amb el que falla la cosa fàcil. ¿Si s'equivoca amb un rètol, sabrà distingir el botó nuclear del de l'intercomunicador amb la secretària?

Control antimentides

A les eleccions els mitjans controlen que el que diuen els candidats sigui veritat. I el control és per a tothom, també per als periodistes: qui tregui un drap brut a un candidat més val que en presenti proves consistents, perquè no hi ha tallers de reparació per a reputacions abonyegades, a menys que la capçalera i el professional acceptin quedar rebaixats al nivell de mitjà només apte per a fanàtics.

Tot plegat sembla poc espontani. I és que no ho és gens. Però no vol dir que no sigui genuí. Amb diners i amics que tinguin diners, un candidat pot presentar-se a les eleccions, però els diners no compren ni la intel·ligència política ni l'emocional, allò que abans en deien "ganxo". La selecció és duríssima i els mèrits personals compten. És impossible lliurar aquesta batalla sense estar ben preparat.

En el que sí que han coincidit candidats catalans i dels EUA aquest 2012 és en la frase: "Aquestes són les eleccions de la nostra vida". I aquí sí que haig de confessar que en el cas americà sempre em va sonar retòric. En el cas català, en canvi, no podia ser una veritat més grossa.

stats